Music Matters: la fal·làcia de la sensibilitat estètica

En aquesta entrada trobareu un petit fragment del fantàstic llibre “Music Matters. A philosophy of music education” que he traduït per aquest bloc (tan bé com he sabut). 

Aquest fragment, molt interessant, tracta sobre el dilema de si és pertinent, o no, fusionar les matèries de música i visual i plàstica, per treballar la sensibilitat estètica des d’una mirada interdisciplinar. 

Des d'un temps recent estant proliferant moltes experiències multidisciplinars, ja sigui des de l'àmbit d'expressió artística, o en projectes globalitzats de major abast. Algunes d'aquestes propostes són de molt bona qualitat mentre que en d'altres, veiem que es desdibuixen certs aprenentatges, o bé no acabem de saber què és el que els nois i noies aprenen realment. 

Aquest llibre, de l'autor canadenc David J. Elliot i l'estatunidenca Marissa Silverman, tan gruixut com interessant, tracta aspectes filosòfics sobre l'educació musical i, entre les seves pàgines, hi ha algunes reflexions que trobo que són molt interessants per al col·lectiu docent, en general.

Si t’interessa el tema, no aturis la lectura, perquè segur que no et deixarà indiferent. Per a reflexionar-hi!

Elliot, D.J. i Silvermann, M. (2015). Music Matters. A philosophy of music education. Oxford University Press

Sobre els autors

[Sobre la fal·làcia de la sensibilitat estètica]

(Pàgines 400-402, dins el capítol 13. Music Teaching and Learning)

[…] En allò que ara voldríem parar atenció és aquella afirmació fal·laç per la qual “les arts” no només poden sinó que haurien d’estar integrades, o ensenyades juntes. Ras i curt, aquesta idea d’ensenyament en multi-arts no és vàlida, ja que porta fins a l’extrem diverses afirmacions que no se sostenen. No obstant, no ens sorprèn que aquesta idea hagi portat l’educació musical a quasi extingir-se, en algunes escoles.

Per altra banda, té ple sentit que els professors de música s’uneixin amb col·legues d’altres arts escèniques, i no performatives, per a desenvolupar iniciatives artístiques interdisciplinars a l’aula. 

Musicalment parlant, és cert que que podem trobar arreu del món moltes expressions artístiques on es combina la música i la dansa, o la música i poesia, o música i teatre, etc. En aquests casos, les relacions entre la creació musical i la dansa, la poesia o el drama són una part inherent a la pròpia obra. Estan pensades des de la mateixa interdisciplinarietat de les arts. Aquestes relacions formen part de la dimensió cultural i ideològica de la pròpia obra. En conseqüència, per aprendre a fer o escoltar músiques que impliquen altres pràctiques artístiques, cal conèixer i participar de tota la xarxa de creences, conceptes, tradicions i estàndards que expliquen com determinats músics i oients entenen les contribucions que fan unes arts sobre les altres.

Per exemple, en aquelles cultures musicals on la música i la dansa estan íntimament relacionades, l’escolta, la comprensió i el gaudi depenen d’endinsar-nos cada vegada més en aquesta relació entre música i dansa. Tingueu en compte, però, que tot aquest aprenentatge i ensenyament és un aprenentatge situat: per tal d’aprendre l’habilitat tant interpretativa com d’escolta d’una praxi musical que implica altres processos i productes artístics (per exemple, les danses i percussions dels Dagomba), un estudiant de música ha d’entrar en aquesta cultura musical fent la música d’aquesta pròpia cultura, i dins d’aquesta cultura.

Però no ens enganyem. El que acabem d’esbossar és molt diferent de la noció que s’anomena educació multi-arts, també sovint anomenades “arts integrades”, “arts generals”, “arts combinades” o “educació estètica”, per posar-ne alguns exemples. Perquè aquesta suposició, no només no és filosòficament vàlida, sinó que és contraproduent a nivell pràctic. Per què?

En primer lloc, els enfocaments multi-artístics es basen en l’afirmació del concepte estètic segons el qual cada art, performativa o no performativa, és essencialment una col·lecció d’objectes autònoms aïllables. Al centrar-se en les qualitats estètiques d’aquests objectes (ja siguin pintures, poemes, etc.), se suposa que els estudiants milloren una cosa que anomenen “sensibilitat estètica” i aprofundeixen en aquest coneixement sensitiu.[…]. Només cal assenyalar ara que els enfocaments multi-artístics estenen tots aquests errors teòrics de la ideologia estètica, a tots els altres llenguatges artístics.

En segon lloc, cal prendre consciència que els “elements” d’un tipus de producte artístic no ens donaran una comprensió d’un altre tipus de llenguatge artístic, i menys encara, una comprensió d’altres pràctiques artístiques. Cada art, sigui performatiu o no, és un tipus específic de praxi humana que es recolza en una forma independent de pensament i coneixement situat. Per tant, cada tipus de coneixement artístic s’ha d’ensenyar i aprendre en el seu propi context mitjançant la participació activa en la pràctica creativa. La comprensió musical implica, per exemple, formes completament diferents de pensar i entendre la música que els coneixements necessaris per entendre l’art visual, la dansa o la poesia. Diferenciar les qualitats de les textures visuals de les pintures no ens farà avançar la capacitat per compondre, improvisar o escoltar textures musicals, de la mateixa manera que aprendre a veure hoquei no ens ajudarà a entendre el criquet. El desenvolupament de l’habilitat interpretativa i d’escolta depèn de conduir els nostres alumnes cap a pràctiques musicals i d’orientar-los progressivament cap a aspectes més subtils de la interpretació, la improvisació o la composició. No desenvoluparem tals habilitats pel fet d’entendre qüestions com l’equilibri o la composició en una pintura, o el gest en una dansa. És cert que un músic pot repensar musicalment les idees que s’han presentat prèviament a través d’altres arts, o bé incorporar-les a la seva creació musical. Però, per fer-ho, primer cal una comprensió i unes habilitats musicals.

Si us plau, no m’entengueu malament. No estem dient que els educadors musicals no puguin partir o basar-se en altres arts! El que diem és que hi hauria d’haver classes separades per a cadascuna de les arts. Un cop més, pot ser que això no sigui el que interessi als polítics, però sí el que cal fer educativament parlant.

Penseu, també, que hi ha qui parteix d’un altre supòsit qüestionable. Aquests, postulen l’existència d’una capacitat general anomenada “sensibilitat estètica” i que suposadament millora amb la consciència dels “elements estètics” de les “coses”: arts visuals, postes de sol, flors, boscos, sons musicals, cançons d’ocells, o qualsevol altra cosa. Però com explica David Best:

"[Per aquestes persones], la noció [de sensibilitat estètica] sembla ser un tipus de facultat que es pot desenvolupar com un múscul es pot desenvolupar mitjançant diverses formes d'exercici. Aquesta concepció només podem titllar-la d'absurda. Segurament mai ens prendríem seriosament si ens diuen que, si un nen pren consciència de la qualitat estètica d’un gimnasta augmentarà, ipso facto, la seva capacitat per apreciar la poesia o la música, així com desenvolupar el coneixement sobre una forma d’art, ens donarà necessàriament la comprensió d’una altra forma d’art”.

De fet, les investigacions actuals demostren que no hi ha una capacitat genèrica tal com una “sensibilitat estètica”. En resum, entendre i gaudir de cada art requereix un tipus de coneixement específic que no es desenvolupa a partir de l’estudi d’elements o qüestions associades a altres tipus de productes artístics. 

Políticament i pràcticament parlant, perpetuar la falsa noció que la música es pot ensenyar i aprendre en el context de les classes de diverses arts és accelerar la desaparició dels programes de música escolar. Perquè tan bon punt els administradors suposin que s’està ensenyant i aprenent “música” juntament amb totes les altres arts, o que existeix alguna cosa anomenada “sensibilitat estètica” que es pot desenvolupar a través de qualsevol art, els educadors musicals seran prescindibles i l’educació musical serà eliminada del currículum. De fet, molts directors i supervisors d’educació musical han estat substituïts per consultors de “belles arts”, i els professors de música escolar han estat substituïts per professors de “arts interdisciplinàries” i els programes d’educació musical s’han substituït per cursos de multi-arts. 

És cert que alguns teòrics de l’educació musical recomanen les classes d’arts generals, però sempre com a afegit a l’aprenentatge de les arts específiques. Però, això, en cap cas, nega l’explicat fins ara.

Suggerim que molts educadors, administradors, estudiants i famílies entenguin la idea (formalment i informalment) que molts teòrics de l’educació encara no entenen: que la comprensió musical (i el coneixement implicat en qualsevol altre tipus de recerca artística) és específic del domini. En resum, els enfocaments multi-artístics són filosòficament, artísticament, evolutivament i pràcticament molt pobres. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s