Confessions confinades I

Foto: https://www.ie.edu

Això del coronavirus és una situació sobrevinguda, per tots i totes, inesperada. Ens ha passat per sobre. I ara correm-hi tots. Farem el que podrem i ens hi adaptarem, oi tant. Tot canviarà, i res canviarà. I des del món de l’educació, com la resta, també ens hi haurem d’adaptar. 

Potser el més interessant de tot plegat és que més enllà del que sabem fer o del que creiem que és el millor de fer en aital situació, això també canvia setmana a setmana. Aquesta situació de confinament té les seves fases col·lectives que afecten a l’individu, i fases individuals que afecten al col·lectiu. I és així. Avui estem aquí i demà ja ho veurem. 

La incertesa i el canvi que aquesta situació ens brinda, són la matèria primera dels períodes de transició, perquè hi ha més marge per a la creació, menys lligams a la tradició, i perquè tot és potencialment possible, perquè tothom hi diu la seva. I hem de saber aprofitar-los per al bé comú. Però no ens enganyem, el riu acabarà anant per on hagi d’anar, condicionat per moltes variables, sobretot polítiques i econòmiques. Però als docents -fins a cert punt-, tant ens és, perquè continuarem pensant, proposant, obeint i desobeint, individualment i col·lectiva, per poder desviar ni que sigui una mica el curs del riu per portar-lo cap allà on creiem que ha d’anar. Per això ens vam fer profes, o no?

Aquestes situacions ens fan plantejar coses profundes, coses que fan por, perquè apelen a les finalitats i al sentit últim de la vida. Perquè necessitem omplir de sentit allò que estem fent, i com que ara ha canviat el context, ens costa i ens hi obliga.

NORMALITATS

De petits, ens imaginàvem que a l’any 2000 els cotxes volarien. Avui ens sembla una rucada. Però, en canvi, tenim drons i els disassociem dels nostres somnis futuristes d’infància; els drons són normals. També ens pensàvem que ens implantarien un xip per controlar-nos, i no ho relacionem amb com de controlats estem amb els telèfons mobils; perquè el mòbil també és normal. Això de la normalitat és ben curiós. Recordo passar vergonya el primer dia de dur una mascareta. Sentia que feia el ridícul i que en feia un gra massa. Avui penso que el que no en porta és un pocavergonya. I el més bo, és que demà no sé què pensaré, al respecte. Doncs això també ens passa amb l’educació. Desenganyem-nos. Tot són relats que vénen i marxen. Donem-nos setmanes de marge. I observem-nos i pensem-nos. Potser s’ha acabat això d’anar sense una protecció facial per la vida. I potser s’ha acabat això de passar-se la flauta, entre flautistes (i tantes, tantes altres coses). Estem doncs en una nova normalitat? Potser el més greu no és que ho vegem com una nova normalitat -fins i tot és comprensible-, sinó que vegem com a normal, la suposada normalitat d’abans. Potser és hora d’anar normalitzant que no hi ha res normal. El que sembla força clar és que si calen, per exemple, mascaretes, algú correrà a fer-les i a vendre-les!

LA NATURALESA DEL DOCENT

En general, a les persones, ens agrada aprendre. Tant fa si el que aprens és útil o no. Quan aprèns alguna cosa, mola. És així. Però els docents -potser algú no hi estarà d’acord-, n’hem fet de l’aprenentatge la nostra especialització, la nostra dèria. No és que siguem més llestos que els altres, però ens agrada això de l’aprendre i amb això podem arribar a ser força egoistes: ens agrada aprendre i que la gent aprengui, i quan algú vol aprendre alguna cosa que coneixem, temps ens falta per anar corrents a ensenyar-la. Sí, sí, a ensenyar-la. Podem arribar a ser molt pesats. També hi ha mètodes i mètodes. N’hi ha que semblen que funcionen millor que d’altres, i n’hi ha que són realment perjudicials. I no tothom serveix.

Recordo fa uns anys, un company de classe de música, excel·lent clavicembalista, que es va fer mosso (sí, mosso!) perquè no aguantava la idea d’ensenyar piano a marrecs. La qüestió és que no a tothom li agrada o serveix per ensenyar. No m’enrollo més. La qüestió és que ara, els docents confinats, busquem la manera com podem seguir amb la nostra mania d’ensenyar coses als altres i, com que ha canviat el context, no ho podem fer com ho veníem fent. L’interessant d’aquesta situació és que ens força a buscar alternatives, a provar coses, i aquesta és l’essència del que vol arribar a l’alumne. Crec que és una sort poder viure aquest moment que ens força a buscar noves maneres d’ensenyar. Bé, si arribats aquí, estàs arrufant una mica el nas amb tant ús del verb ‘ensenyar’ és que ets una persona normal, felicitats, perquè ens han dit -del dret i del revés- que els professors no ensenyen, sinó que són els alumnes els que aprenen. Ironies a banda, aquesta situació de confinament ens planteja interessants reptes de com arribar als nostres alumnes que de ben segur revertiran positivament, n’estic segur, en una situació de semipresencialitats o de noves presencialitats. Tinguem ànim i paciència. 

FUNCIÓ DE L’ESCOLA

Quan es parla de la funció de l’escola, sovint es confon el perquè serveix l’escola amb el que voldríem que servís. Són coses diferents. I l’escola és tant una cosa com l’altra. Per una banda, l’escola és custòdia, que es diu i no passa res! L’escola és un espai necessari perquè els adults deixin els seus fills i filles a un lloc mentre ells van a treballar. Perquè han de treballar. Perquè els adults necessiten comprar i vendre coses. Aquests dies ho estem veient. I què passa quan s’atura el flux? Doncs que comença la gangrena. Per altra banda, l’escola també és control social: a través de l’escola es detecten desatencions, fins i tot determinats abusos cap als infants. L’escola és un gran ull que vigila. Més o menys com els veinats als pobles. I també, no ho negarem, descarrega de responsabilitat a moltes famílies. En tercer lloc, a l’escola, s’hi va a aprendre coses, a través de la mediació d’aquests professionals de l’aprenentatge. Coses que no saben els pares, o bé no saben ensenyar-les, o bé no tenen temps per ensenyar-les, perquè estan treballant per comprar o vendre coses. Finalment, a l’escola s’hi estableixen relacions socials diferents a les de casa. Suposa una connexió fonamental de l’infant amb el món, fora de l’àmbit d’acció directa dels pares (com el món del que preservaven uns pares als seus fills a la fantàstica pel·lícula Canino (2009) de Yorgos Lanthymos, i que recomano de veure).

M’agrada la idea d’escola com una àgora. Un espai (no parlo de parets) on compartir coneixement, on ensenyar i aprendre. La reflexió sobre els espais ja estava sobre la taula en la “vella normalitat”. Ara cal seguir-la fent. Calen aules com les que teníem fins ara? Cal tanta presencialitat? Es poden fer altres activitats de seguiment, mentoratge, tallers, espais per al treball autònom? Quina és la funció del professor? De moment tenim uns quants vaixells a la deriva, carregats de bones intencions que proven coses, i amb brúixoles polítiques diverses. Potser aquest virus ens anirà com anell al dit. Ens hi posem i ens donem uns anyets? 

L’ESPECIALITZACIÓ

A casa tots som de lletres. I amb les nostres limitacions. Una filla adolescent té uns dubtes amb no sé què de les proteines i les unitats de radiació i un experiment. Ens diu que no sap fer l’exercici i que la radiació és perillosa. Jo em pregunto si la radiació pot ser bona o fins i tot necessària en algun context. No ho sé, no hi entenc. Truquem a un amic veterinari que ens ho explica de meravella. Crec que ho ha entès perquè ha fet l’exercici. Jo encara tinc més dubtes. 

D’aquí en desprenem dues reflexions: la primera és que no tothom té a casa un espai per a l’estudi, per a la reflexió, per a les preguntes o per buscar recursos. Per això, doncs, serveix l’escola. La segona és la importància del coneixement especialitzat (a casa no ho sabem tot), i la importància de poder contactar amb persones que en sàpiguen molt d’una cosa. Perquè no és cert que amb una recerca a google, unes determinades competències de gestió de la informació, mà esquerra i molt d’amor, se solucionin tots els dubtes. Sovint cal que un expert t’ho expliqui, t’ho ensenyi.

Poso un altre exemple: fa uns dies que li dono voltes a uns conceptes musicals (i continguts clau del currículum) que són els de “repetició, variació i contrast” com a elements per a la composició musical i interessants de reflexionar per poder fer una escolta musical crítica. Però com passa sovint amb aquestes classificacions, sovint ni engloben la complexitat ni expliquen la realitat. Així doncs, parlant-ho amb dos amics docents, un artista visual i un expert en música contemporània, vam acabar parlant del temps en la pintura i de l’espai en el so. Què interessant, no?!…Però per què poso aquest exemple? Doncs perquè només és possible fer una activitat educativa complexa i interessant (competencial dirien alguns) si se’n té un profund coneixement. Jo no podria fer el mateix amb la protenia i la radiació que esmentàvem abans, i tampoc podria fer-ho en com ensenyar a llegir o fer les primeres operacions matemàtiques. Calen experteses que interaccionin i que sàpiguen ensenyar. Però experteses. 

I això ens du a una altra cosa. Si el coneixement es construeix en diàleg amb una alteritat, vol dir que necessitem aquest altre. Ara bé, aquest altre pot ser un amic, un professor, un llibre, un vídeo, una aplicació,…Tanmateix, l’aprenentatge, amb més o menys interacció, el faig jo. L’aprenentatge el fa un, no ho perdem de vista. I l’aprenetatge és possible amb i sense confinament. Perquè una cosa és estar confinats físicament, i l’altre, estar distanciats de tota alteritat. O, és que no podem aprendre a la presó, o al monestir? Per tant, necessitem l’escola perquè en necessitem els experts (en metodologies i en àrees de coneixement) perquè ens ajudin a aprendre coses a través de les seves paraules, els seus reptes, les seves recomanacions, les seves bromes, les seves preguntes o les seves propostes. El bon docent, quan cal facilita, i quan cal problematitza. 

LA PINDOLA DE CONEIXEMENT

Aquests dies, els docents fem una mica el que podem. Compartim idees, i en funció de la nostra concepció de l’educació, els nostres hàbits, les nostres habilitats tecnològiques, tot allò que anem aprenent dels companys, i condicionats per la nostra matèria, doncs anem fent. Al principi, vàrem acabar algunes tasques, després algunes activitats d’escarràs, però ben aviat cal començar a pensar en alternatives i en noves propostes.

De moment, l’estratègia més interessant que he trobat és la píndola de coneixement: un recorregut a través d’un concepte, una proposta, una imatge, una excusa, una pregunta. A través d’un motiu, anem filant petites propostes on l’alumne, del senzill al complex i del familliar al més llunyà, va aprenent, reflexionant, comparant, criticant i creant nou coneixement. Així també creem artisticitat i des de l’artisticitat. La qualitat dels materials és indispensable (clars, interdisciplinars, multisuport, complexes, reflexius) i que s’aniran complementant amb altre píndoles de coneixement, a voltes per serendípia, a voltes per complementarietat. Els objectius d’aprenentatge poden ser diversos, rizomàtics, preocupem-nos que cadascun d’ells tingui el seu sentit de ser-hi. Res més. Les píndoles de coneixement, però, exigeixen un alt rendiment de l’alumne (focus) i un alt grau d’autonomia de l’alumne (autoregulació), i per tant de seguiment del docent (feedback). El professor dissenyador de píndoles de coneixement necessita hores per a la reflexió i construcció d’aquests materials. Li cal treball en equip, espais de silenci, i intercanvis regulars amb altres experts. I la píndola es pot fer a l’aula, fora de l’aula, a la biblioteca o a la cantina, separat físicament o juntament. Per píndoles, colors.

Però el que ja m’estic trobant, és que aquesta manera de funcionar és incompatible amb l’elevada càrrega horària de la “vella normalitat”. Això, així, no ho podia fer. He perdut part del contacte amb els alumnes, però no del tot. També he conegut altres cares dels mateixos alumnes. I he recuperat part de la veu. També he recuperat part del silenci necessari per a la reflexió, la investigació i per a la creació de continguts, i llur seguiment. Serà fantàstic poder veure i tocar els alumnes, és cert, tots ho necessitem, però no tinc clar que el model de classe rere classe sigui el més útil i productiu, per els alumnes i per mi. És el que constato. Ho llenço a l’aire i hi seguiré rumiant.

 

 

   

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s