La flauta de bec, un instrument transpositor?

La flauta de bec, al llarg de la història, la podem trobar en diferents mides i tessitures. La més habitual és la soprano, la que toquen els nois i noies a l’escola, però n’hi ha d’altres mides. Com més gran és la flauta, més greu és el seu so. Les flautes més habituals però, són la sopranino, la soprano, la contralt, la tenor i la baixa.

Tessitura de les flautes (hem destacat la tessitura més comuna, si bé en un domini professional de l’instrument es pot arribar a les 2 octaves i mitja)

La flauta soprano és una flauta en C (=Do), perquè el do és la nota que aconseguim tapant tots els forats. La tenor medeix el doble que la soprano per la qual cosa les notes són exactament les mateixes si bé una octava més greu. La contralt, en canvi, és més greu que la soprano, però no tant greu com la tenor i la seva nota més greu és un fa. La flauta baixa és, igualment, el doble de gran que la contralt, de manera que les notes són les mateixes que en la flauta contralt, si bé una octava més greu. Finalment tenim la sopranino, el doble de petita que la contralt i que té, novament, les mateixes notes, una octava més agudes.

Flauta soprano (en Do)

Flauta contralt (en Fa)

Aquest fet implica que la flauta no sigui un instrument transpositor, és a dir, les flautes es toquen de la mateixa manera, però el nom de les notes canvia, i això trastoca a l’inici el cervell de qualsevol alumne! Per exemple, si tapem tots els forats amb una soprano estarem fent un do, però si tapem tots els forats amb una contralt estarem fent un fa. A l’orquestra clàssica, com que són molt pragmàtics, ens trobem amb alguns instruments -en especial els de vent- que sí són transpositors, de manera que quan aquests instruments toquen un do els sona, de fet, una altra nota.

La solució no està lliure de conflictes (imagineu-vos per un moment un músic amb la suposada “oïda absoluta” tocant unes notes, quan n’estan sonant unes altres…). El motiu pel qual existeixen els instruments transpositors, sempre m’ha intrigat (com a flautista de bec), i crec que la voluntat d’estandardització, la tradició i l’herència de cadascun dels instruments i la voluntat de facilitar a l’intèrpret el poder moure’s entre els diferents instruments de la mateixa família, en podrien ser les principals raons. Així, per posar un exemple, quan un clarinetista toca un do amb un clarinet en sib, està sonant en realitat un sib, i si vol tocar la mateixa nota amb un saxòfon (en mib), aquest haurà de tocar un sol (no sé si els ho canvio! jeje)

Fins ara havíem dit que les flautes en Do i en Fa eren les més comunes, però el cert és que al llarg de la història hi ha hagut, i encara s’utilitzen en entorns professionals, flautes amb diferents diapasons. També hi ha flautes amb re, amb mi, amb sol, amb la i amb sib. I el seu so és molt bonic!! Més enllà que sonin més greus o més agudes, aporten una riquesa tímbrica i harmònica al món de la flauta (a mi em recorden les cerveses artesanes, de diferents graduacions…:) Us imagineu, però, quin cacauet, a l’hora de llegir una partitura?!

D’abaix a dalt: Contralt (F), Voice Flute (D) i Tenor (C) (Via David Lasocki)

Aquí teniu un caramelet de Haendel interpretat elegantment per l’holandesa Hanneke van Proosdij amb una voice flute (una flauta que té com a nota més greu, un re):

La majoria de flautistes acostumen a llegir les partitures en funció de cada flauta. D’altres recorren a estratègies mentals, com pot ser canviar la clau. Per exemple, si volguéssim tocar una cançó amb una soprano amb si bemoll, és a dir, una soprano que té com a nota més greu un si bemoll i que per tant seria una pèl més gran, i la volem tocar com si fos una soprano “normal”, és a dir, en do, com fan els instruments transpositors, el que hauríem de fer és llegir la partitura en clau de Do3 i canviar l’armadura en 2 quintes (DoM>ReM)…Un bon merder si no hi estem avesats. El compositor, però, també té el seu propi merder, ja que si escriu una part per a clarinet, primer haurà de pensar allò que vol, però finalment ho haurà d’escriure una nota per sobre…

Tornem al tema….

Aquest merder de flautes i de noms de les notes va arribar fins ben entrat al 1930, en ple revival flautístic, quan a Alemanya, pioners de l’estandardització de la flauta i la seva inclusió a les escoles, van decidir limitar-se a construir flautes en Do i en Fa. Com a curiositat, en un catàleg del 1937 de l’empresa alemanya constructora de flautes Herwig apareixia aquesta curiosa regulació: “El Ministeri de Joventut permet les afinacions en D (Re) i en A (La), però només per a la música de cambra [professional]; per a la música popular, i per al benefici de l’uniformitat del Reich alemany, només es consideraran les afinacions de C(Do) i de F(Fa)” (Moeck, 1982)I així han arribat als nostres dies.

Col·lecció de flautes de Franz Brüggen on podem observar diferents mides (Póster de la casa “Mollenhauer)

 

Així doncs, avui, no trobareu cap professor ni professora de flauta que ensenyi a tocar la contralt als seus alumnes, com si fos un instrument transpositor. La flauta contralt, habitualment s’incorpora al cap d’uns primers anys de tocar la flauta soprano, i alguns professors han ideat interessants didàctiques per aprendre aquesta nova digitació que, d’altra banda, s’integra en uns pocs mesos.

I, a l’institut, com ens ho fem?

Ai las! Però què fem a l’institut, on només tenim 2 hores de música a la setmana als dos primers cursos i on intentem fer altres coses a banda de tocar la flauta?

Després d’haver opinat i defensat postures molt diferents i contradictòries, al final he optat per ensenyar als alumnes la flauta contralt com si fos un instrument transpositor (encara recordo la mirada assassina d’algun colega flautista quan els ho explicava, jejeje,). De fet, per a molts flautistes, el fet de no ser un instrument transpositor esdevé un tret identitari, un motiu d’orgull i satisfacció, i trencar aquesta norma no escrita, un sacrilegi. Personalment, no m’agrada no saber què estic tocant. Trobo que el meu cervell es curtcircuita quan faig un do i sona una altra cosa…Però cada cosa té el seu context, i el d’un institut és un d’ells. El problema el tinc més jo, que no pas els alumnes.

Conjunt de flautes de bec de l’Institut Nicolau Copèrnic

Aquest curs passat hem estrenat un fantàstic Conjunt de Flautes a l’institut, amb alumnes de diferents edats, i amb caràcter voluntari. Tenim un bon assortiment de flautes gràcies a la col·laboració de l’AMPA, i hem tocat totes les flautes pensant-les en do, és a dir, com a instruments transpositors. Al principi ho feia tímidament, quasi en secret, com aquell qui roba una poma a la fruiteria del barri. Però he sortit de l’armari i ara en faig gala. Els escric les notes a sota del pentagrama, o bé se les escriuen ells. Tant li fa. I com que la majoria d’alumnes són mandrosos de mena (i no són especialment doctes en la lectura de partitures) acaben preferint tocar de memòria. I no és fantàstic?! A vegades no me’n recordo de transposar-los-els les notes, però de seguida algú se n’adona que alguna cosa no quadra. En parlem i busquem la solució.

Concert del Conjunt de Flautes de bec, a l’Auditori de Terrassa (Maig 2019)

Poder tocar flautes grans i fer música a vàries veus, els canvia la perspectiva en relació a l’instrument i les seves possibilitats, ja siguin flautes soles o amb altres instruments. Les possibililats són infinites 🙂

Del que estic segur, és que si mai algun d’aquests alumnes decideix estudiar flauta a una escola de música tindrà molt clar què és un instrument transpositor, i què no.

I no ho pot dir tothom :):)

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s