Reflexions I: Què fer a classe i com avaluar-ho

El professorat de música de secundària -deixeu-m’ho dir- és un bitxo raro. Incomprès pels músics, que no entenen què coi fotem en una aula amb 25 persones als quals intentem ensenyar-los música obligatòriament, i incomprès pels profes d’altres matèries -per sort no tots- que es pensen que ens passem el dia “cantant cançons” i organtizant coses estranyes.

En altres cultures, la música no s’estudia sinó que simplement es viu, al llarg de la vida. Tothom participa del fet musical, i qui més i qui menys canta o toca, millor o pitjor, un instrument. Com diu en Radu, un amic marroquí -al desert “vivim musiquejant i musiquejant, vivim”. A occident, en canvi, tenim l’expert (amb títol) i que suposadament reflexiona sobre aquells elements que han d’aparèixer a la programació anual (i que estan resumides al llibre verd…).

Aquesta obsessió per contextualitzar-ho tot sovint ens porta a perdre’ns el més important: musiquejar, i fer venir ganes de musiquejar (casualment una concepció, la d’en Radu, que trobem justament a bastament conceptualitzada en el concepte de ‘musicking’ del famós etnomusicòleg i sociòleg de la música neozelandès, Christopher Small), un concepte que engloba totes les persones que participen d’un esdeveniment musical, tant els que interpreten la música, com els que l’escolten o la ballen.

Així doncs, si volem arribar als alumnes, i no volem que de grans ens recordin com aquell plasta que ens feia tocar la flauta, ens obligava a sortir al concert de Nadal, o ens ensenyava allò del “do, re, mi fa, sol,…” cal que fem coses interessants, coses rellevants. Tant se val si cantem una cançó, toquem la flauta, fem un ball, ensenyem improvisació, inventem instruments, ens liem amb projectes interdisciplinars, anem a veure com assaja una orquestra o enregistren un disc. Cal generar experiències significatives. Amb aquest argument, suposo que queda prou clar, el meu posicionament al voltant de l’ús del llibre…

Però aleshores, què fem?

Què saps fer? Què t’enamora? Doncs fes-ho! Enamora’ls! Això sí, n’hi haurà que els importarà un rave el que els ensenyes. Respecta’ls, ajuda’ls a complir el seu camí, i aprèn-ne. Qualsevol interacció humana comporta una transformació de les dues parts, així que aquesta és una feina imprevisible i màgica.

Oh, però un professor, bé hauria d’ensenyar unes coses bàsiques, no?

Quines són aquestes coses bàsiques? Per què són bàsiques? Per a qui són bàsiques?

El professorat de música de secundària -deixeu-m’ho dir- és un bitxo raro. El recorregut que l’ha portat a arribar a un institut és força diferent a la resta de professors de les altres matèries i semblant, en canvi, als professors d’art i als d’educació física. Sota el nom del departament d’expressió sovint s’agrupen i parlen de les seves coses, imaginen i generen possibilitats.

Els músics estem acostumats a desenvolupar projectes, a negociar i a discutir-nos amb els companys per solucions estètiques, a negociar un repertori, amb sortir a vendre el producte i a treballar amb altres professionals d’àmbits artístics. L’espai de treball i l’espai d’oci s’entrellacen, contínuament. Les relacions esdevenen profundes. El fer concerts en hores intempestives i carregar maletes vàries és una constant. Imaginar i innovar des del nostre instrument esdevé imprescindible si vols sobreviure. També estem acostumats a treballar amb un col·lectiu d’egos, a rebre dures crítiques i acceptar les pròpies limitacions. Quelcom semblant em comentava un amic i company sobre el que passa a les aules de Belles Arts: competències aferrissades, sortir de l’àrea de confort com a modus vivendi, invertir molts diners en materials i imaginar mons, individualment i col·lectivament, a tothora.

És per això que lluny de considerar aquestes matèries com a “maries”, crec que els seus professionals aporten unes dinàmiques fonamentals per transformació real dels centres, cap a models més flexibles, ètics i estètics, i la realitat és que en molts casos, es desconeix o no se’n treu prou partit. Ras i curt: que no només decorem l’institut i fem el concert de Nadal, recoi!:)

Però per si no era prou senzill, de professors de música n’hi ha de ben diversos: cantants, pianistes, rockers, trombonistes valencians, DJ’s, musicòlegs o musicoterapeutes…Des de fora, hom pot pensar que tots poden fer el mateix, però no us ho pensessiu pas (i si no, asseieu-los junts en una taula i veureu!). El que sí comparteixen és el convenciment del poder de la música i la seva capacitat per educar els infants.

Però, i com avaluem l’aprenentatge?

Doncs valorant el grau d’aprofitament que ha tingut un alumne en relació a la matèria.

Perquè un alumne tregui profit d’una assignatura cal que estigui atent, que li interessi què s’hi fa, que participi activament, que arrisqui i que compleixi amb els acords presos. No es tracta de fer millor o pijor una tasca, no es tracta de tocar millor el djembé o la flauta, o de fer un vídeo més original. Tot això és el que potser aprèn i s’endú amb ell. Però no depèn de nosaltres sinó que dependrà de les seves habilitats i de l’interès que hi posi. No podem exigir interès a l’alumne, com no podem exigir-li amor a una persona. Podem seduir-lo, podem negociar i l’hem de respectar. És tot el que podem fer. Aprenen ells i aprenem nosaltres.

A finals de trimestre dediquem una o dues sessions, a valorar el grau d’aprofitament: què han fet, què han après, com ho han fet, amb què s’han trobat, què pensen i què senten. De seguida s’adonen que, bàsicament, hi ha dos perfils d’alumnes: els que han aprofitat les sessions i els que no. Els primers seran els que obtindran un AS (aprofitament satisfactori) i els segons un NA (no aprofitament). En aquest sentit, no es pot aprofitar el que no s’ha aprofitat, com no es pot recordar el que no s’ha viscut. Sobre les recuperacions, poc partidari, bé en valdrà una reflexió en una altra entrada…:)

Dels primers -explico als alumnes-, n’hi ha uns quants que, per una inclinació personal o una predisposició especial, s’han implicat molt en la matèria i bé mereixen una menció especial: l’aprofitament notable (AN). Aquestes persones mostren evidències, justifiquen i reclamen una distinció i un reconeixement. Finalment hi ha l’excel·lència, en l’aprofitament (i insistim, no té res a veure amb tocar bé el djembé o la flauta, el flow (diria Csikszentmihalyi) i que quan es produeix, és coneguda i reconeguda per tots els membres del grup.

Si us ve l’inspector, però, millor parleu-li d’assoliment i llegiu-vos l’ordre d’avaluació Ordre ENS/108/2018. Normalment només s’hi estan unes hores.

En una segona part d’aquest procés de reflexió, els alumnes poden veure què els caldria haver fer, de cara a aplicar-ho en posteriors trimestres o assignatures, -si és que és possible o interessa prou a l’alumne-, i poder concretar alguns dels propers reptes. El llibre verd, les dimensions i les competències són una potent eina per a l’autoavaluació del docent sobre allò que fa a l’aula i com ho fa:

Què hem fet i què no hem fet? Hem ballat? Només hem llegit partitures? No hem escoltat música? Hem fet petites recerques? Doncs ja sabem què podem millorar al proper trimestre, sempre, des de les nostres preferències, habilitats i experteses. I tampoc cal patir, que només es comença a fer classes un cop a la vida i ja mai torna a ser com al principi. I si algú no sap per on començar, sempre pot preguntar-ho als alumnes. Falla poc.

És per això que trobo absurdes les programacions (tot i que sempre en tindrem una de pulideta per quan vingui l’auditoria) i en canvi considero fonamentals les memòries on poder explicar i reflexionar l’evolució de la nostra matèria, al llarg dels anys, perquè cada cop sigui més completa i abraci tots i cadascun dels elements importants.

Les reflexions que podeu trobar en aquest bloc són reflexions improvisades, declaracions d'intencions i diari de reflexió personal. És el que penso aquí i ara. Demà ja veurem. Si discrepes, explica't, i influencia'm.

 

 

 

 

Hi ha un comentari

  1. Uau Joan, just el que em calia llegir. Hi estic totalment d’acord, encara que sigui intuitivament. Estic valorant entrar a llistes i provar a demanar terços per l’any vinent. Merciii! Laura.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s