Unitat didàctica: el RE amb la flauta

A continuació trobareu un seguit d’activitats i de propostes musicals a partir de la nota re. Com ja deveu estar pensant, fer una unitat didàctica a partir d’una nota pot semblar una bestiesa; de fet, trobo que ho és. Tanmateix, arrel dels dubtes d’alguns alumnes sobre com fer les notes greus amb la flauta, se’m va ocórrer dedicar-li una mica de temps a aquest assumpte i, trenant diferents propostes, va sortir quelcom semblant al que segueix: un seguit d’activitats i petits exercicis encadenats amb els que treballarem, com aquell qui no vol la cosa, altres qüestions musicals.

Comencem?

Començarem doncs de la manera més senzilla, i és cantant tots un re ben llarg, primer sense acompanyament harmònic i, després, amb l’acompanyament del piano. Si ho fem bé, el resultat hauria de ser un desastre. A continuació improvisarem petits girs melòdics amb la veu a partir de la nota re. Canta el professor i responen els alumnes, a la vegada o bé per torns. Després, poden proposar-ho els alumnes. Aquí alguns exemples:

Alguns alumnes afinen de manera natural, mentre que a d’altres els costa més. També trobarem qui ja està canviant la veu i canten en una octava més greu. D’altres que no troben l’alçada. També ens podem trobar amb riures o amb faltes de respecte cap a alguns companys. És un bon moment per mostrar les diferents tessitures vocals (de dona, d’home i d’infant) i posar alguns exemples (a Youtube n’hi ha per avorrir-se’n). També ens servirà per prendre consciència dels canvis fisiològics de la veu durant l’adolescència, i què millor que partir de les veus que tenim a l’aula. Aviam què ens passa si anem amunt o avall? Si volem dedicar-li més temps a l’assumpte, ens podríem liar a registrar les tessitures dels alumnes i fer-ne una cartografia a l’aula!

També podem visionar aquesta fantàstica versió de Bohemian Rapsody, del grup vocal Pentatonix i parlar sobre les diferents veus que hi apareixen, o sobre el concepte d’ “a capella”:

 

Flauta

Seguidament, podem fer el mateix exercici, però amb la flauta. És un bon moment per resoldre els problemes tècnics de les notes greus, i que solen ser: tenir una posició massa tensa, bufar massa fort, o no tapar bé els forats. Fem un concurs?

  • Concurs n.1:  veure qui fa el re més llarg. Aprofitem per parlar del fet de bufar fort (aire fred) o fluix (aire calent).
  • Concurs n.2: veure qui fa el re més bonic. Aprofitem per parlar de l’estabilitat del so.

La dinàmica

La flauta és un instrument amb un rang dinàmic reduït, no per això inexistent. Hi ha notes que ens permeten un rang dinàmic més gran i, en canvi d’altres (com les notes greus) que ens ofereixen un rang més petit. En aquest cas però, també dependrà de la perícia del músic i de la qualitat de l’instrument.

Resulta interessant explorar les diferents zones per veure quin és el rang útil per a cada nota. Veure on situem els marges i on situem el centre. Uns quants intents amb el re (i amb altres notes) fomenta un buf més estable, amb una intensitat mitja i reforça, indirectament, la col·locació dels dits a la flauta.

També ens podem trobar amb el cas d’aquell alumne que ve a classe amb una flauta “dels xinos”. Sovint, a banda de desafinades, aquestes flautes tenen un marge de tolerància mínim en les notes greus com en el cas del re. En aquest cas emplaçarem l’alumne a demanar-ne una per reis, i mentrestant, a jugar amb aquest petit marge i adaptar-se a la flauta. Si es comparteix l’instrument, els altres alumnes poden viure aquesta experiència, i entendran ràpidament de què estem parlant.

Meditem! Proposta: podem veure fins on som capaços, com a grup de bufar un re? 1 minut? 5 minuts? 10 minuts? Intentem fondre’ns en el grup, i no ressaltar, ni per greu o agut, ni per fort o per fluix. Comencem tots i parem quan vulguem.  Respectem aquells que volen continuar fent-lo, amb silenci i respecte. Si volem hi podem tornar. Fins on som capaços d’arribar? Quines emocions i quins pensaments es generen? Quins aprenentatges?

Posició del cos

Si volem fer un bon ús de la nostra capacitat pulmonar i emetre un so estable i relaxat, necessitem una bona posició. Per això ens col·locarem asseguts a la punta de la cadira, peus estables al terra i amb l’esquena recta (sense forçar-la), en una posició de relaxament actiu.

La respiració diafragmàtica

La flauta és un instrument de vent que necessita poc aire per sonar i, a més a més, no té una resistència a l’embocadura (com sí trobem amb els instruments de broquet o de canya). El control de l’aire depèn directament del control que puguem fer amb el nostre diafragma. Una respiració diafragmàtica ens permetrà fer un so més estable i acumular menys tensió. Per contra, una respiració superior, ens bloquejarà la glotis i no ens permetrà tenir un control sobre la sortida de l’aire. Bé val dedicar-li una mica a classe, i aclarir aquest concepte.

Si volem fer una respiració diafragmàtica correcta ens podem posar al terra. Veurem com és la respiració que fem amb normalitat.

Un cop asseguts, o drets, podem intentar de fer la mateixa respiració. Ens col·loquem una mà a la panxa i observem com la panxa entra i surt. Ens fixem, també, que el nostre pit i clavícules no puja. Això no és fàcil i costa especialment a alguns alumnes. És un exercici que s’ha d’anar fent de tant en tant. També és fantàstic per a relaxar el grup i prendre consciència de la respiració.

Exercici de respiració:

Aquest és un exercici cíclic que podem fer tant com vulguem: comencem amb una inspiració controlada, retenim l’aire, expirem, i retenim en buit. I tornem a començar.

  • Inspiració (I): inspirem a partir d’una pulsació, per exemple 4 pulsacions. Agafarem aire per la boca tot dient “u” i fent present el soroll d’inspiració. També ho podem fer amb una palleta.
  • Retenció (R): sense tancar la glotis (coll obert), mantenim l’aire a dins, 4 pulsacions
  • Expiració (E): expirem a partir d’una pulsació, per exemple 4 pulsacions. Es pot fer bufant, dient “u”, amb una palleta o amb la flauta.
  • Retenció (R): sense tancar la glotis (coll obert), mantenim el buit a dins, durant 4 puslacions

Podem anar jugant amb els paràmetres, ampliant la fase d’expiració (la que ens interessa) i la d’inspiració, per exemple:

  • Ampliant la fase d’expiració: 4I-4R-6E-4R / 4I-4R-8E-4R / 4I-4R-10E-4R /…
  • Reduint la fase d’inspiració: 4I-4R-6E-4R / 3I-4R-6E-4R / 2I-4R-6E-4R / …

Afinació

Com hem dit anteriorment, la flauta té un rang dinàmic molt petit. La qüestió és que si bufem més fort, la freqüència puja lleugerament, i si bufem molt fluix, aquesta baixa. Per tant, cercarem el punt mig òptim i des d’allà, disposarem d’un petit marge.

Les flautes que tenen la majoria d’alumnes són d’una qualitat relativa, i algunes tenen un diapasó lleugerament més alt o baix. Això es complica quan algun alumne ve amb una FNI (Flauta No Identificada), o quan barregem flautes amb digitació alemanya i barroca. No ens trencarem massa el cap per consensuar un diapasó, però sí que val la pena que en prenguem consciència i que, com a mínim, puguem detectar alguna flauta que està completament desafinada.

Exercici: un cop els alumnes tenen consciència del punt de buf òptim per a la seva flauta els podem demanar que toquin tots un re. El resultat serà de ben segur, un altre drama. És important veure algunes qüestions:

  • Aquells que estan clarament més amunt: si tenen una flauta amb dos cossos els ensenyarem a abaixar el diapasó separant lleugerament el cap del cos de l’instrument (2mm seria excessiu).
  • Aquells que estan clarament més avall: si la diferència és petita els animarem a bufar una mica més fort. Si la diferència és gran, descartarem l’instrument (i els en deixem un altre) o bé afinarem la resta d’instruments amb aquest (quan sigui possible), tot i que ens podem ficar en un vesper…
  • Aquells que els balla el cap de la flauta (compte amb això, perquè un dia en va sortir un de disparat i va anar a parar al meu cap!): un simple trocet de paper farà el gruix suficient per subjectar-lo.

Articulació

És interessant veure el poc marge que tenim amb el re (i el do), per a articular amb la llengua. És molt probable que si fem una articulació dura (tu), la nota se’ns trenqui. En canvi ho podem resoldre amb una articulació més suau (du):

El bordó

El bordó, és un concepte musical que fa referència a un so, habitualment greu, que és invariable i es manté sostingudament mentre sona una melodia. Hi ha instruments, com el sac de gemecs, que porten un o varis bordons incorporats, però el concepte és aplicable a qualsevol instrument o a la veu.

Si ens fixem en el següent exemple veurem com amb el grall (el tub que conté els forats per a fer les notes) es fa una melodia, mentre els 3 bordons (tubs sense forats) fan el bordó harmònic.

Per acabar, podríem fer uns bordons amb els alumnes. Per torns, cada alumne pot fer, al damunt, una petita improvisació amb l’escala pentatònica, a partir de re:

La resta d’alumnes poden fer un bordó amb les notes: re greu (la majoria d’alumnes), la (uns quants) i re agut (uns pocs). I si aquí li afegim uns timbals, ja tenim una fantàstica ambientació medieval per fer amb el departament de llengua o de socials per Sant Jordi!

I bé,…si els alumnes han arribat fins aquí (i vosaltres), és que tenen (i teniu) prou paciència!

Bromes a banda, espero haver ofert algunes possibilitats que, en un determinat moment, poden ser útils i que poden ser la causa o la conseqüència d’altres aprenentatges.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s