Amatents al que succeeix a l’aula: 2 experiències

Font: https://seeingm.wordpress.com/2014/05/13/blinkers/

Avui en dia estem immersos en una bogeria frenètica, tant infants com adults. La clau de l’èxit (o de la supervivència) està en manegar aquest frenesí i saber-ne extreure el nèctar de cada cosa que fem. Fer poques coses i ben fetes és un valor molt preuat. El consum sense reflexió ni ens procura un aprenentatge significatiu, ni una felicitat duradora. Cal anar més lents per arribar més lluny.

Com em digué fa molts anys un professor de flauta,

"El descans és la base de l'acció"

Per tal de fer un moviment ràpid i precís cal un estat previ de calma i de relaxament; no podem perdre energia.

Sovint, els professors i professores entrem a l’aula carregats de bones intencions i activitats molt ben preparades, però amb unes orelleres enormes que no ens permeten veure què passa a l’aula, què necessiten els alumnes o com se senten. Amb incomunicació, no hi pot haver aprenentatge.

Tots i totes les mestres amb una certa experiència haurem viscut, en algun moment, la paradoxa d’arribar a una classe sense tenir res preparat i que succeeixi la màgia. Sembla que, com més preparades estan les classes, més control tenim sobre elles, però amb menys màgia…

Fa poc m’hi vaig trobar: estava acabant de lligar un projecte però necessitava encara alguns dies, i no tenia prou temps per començar una activitat nova.

– Nois, què us ve de gust de fer? (tocava sortir del pas).

De lluny, va ser la millor setmana!!

Tanmateix, sense preparació no podem controlar el rumb del nostre programa anual! Com solucionem aquesta paradoxa?

De respostes en podríem tenir moltes, com ara flexibilitzar el currículum o programar a partir de les competències. Però en podríem considerar una altra, i que podríem resumir en, menys preparació i més reflexió.

Malgrat que no hi ha preparació sense reflexió, ni reflexió útil sense una acció que la segueixi, sí que és cert que en un context de multitasking podem preparar coses però reflexionar-les, poques. La reflexió ens exigeix parar màquines. Cal una disposició diferent i és la que hauríem, al meu entendre, de transmetre a l’aula. Ens cal, a tots i totes, molta calma.

Els alumnes demanen rutines curtes, volen ser interpel·lats, sorpresos, exigeixen uns ritmes que sovint no es corresponen amb els nostres. I per a tot això cal una gestió del temps diferent. Crear silencis per veure què passa. Crear moments i estar amatents a les situacions pedagògiques que puguin sorgir, saber identificar-les i utilitzar-les. Serendípia! Més debat, més connexió, més vincle…

A continuació us mostro dues situacions pedagògiques d’interès i que succiten la reflexió. Què podem aprendre d’elles?

Experiència 1: Un vídeo caçat al vol

La passada setmana em vaig creuar a Twitter amb aquest vídeo: uns treballadors d’una fàbrica de xilòfons de la Guayana Francesa fent un descans a mitja jornada. De seguida, vaig veure que en podria treure coses interessants.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Amb la pantalla congelada, vam interpretar la imatge a partir de les preguntes que proposa la metodologia VTS:

  • Què hi veus a la imatge? Què està passant?
  • Què t’ho fa pensar?
  • Què més hi veus?

Després d’aquesta primera indagació vam posar en marxa el vídeo.

Aquestes són algunes de les reflexions interessants que van anar apareixent, i que van donar joc per al debat a l’aula:

  • Qui són i què fan?
  • On és la Guayana Francesa? Per què és francesa?
  • Com és que hi ha negres a Sudamèrica?
  • Com és que es posen a ballar en un descans laboral?
  • Ens deixarien a una fàbrica a Catalunya, posar-nos a ballar?
  • Per què es fabriquen xilòfons a la Guayana Francesa?
  • Qui podria ser el ‘jefe’ o l’encarregat dels que apareixen al vídeo? Per què?
  • Hi apareix una persona blanca. Qui podria ser?
  • On aprenen a tocar el xilòfon? On aprenen música? Com l’aprenen?
  • Podem recrear una situació similar amb alguna cançó que estiguem treballant? Fem-ho?! (donant pas a una part pràctica).

L’interessant d’aquestes preguntes és que no estaven preparades. No portàvem el qüestionari de casa. No hauria funcionat. Van anar apareixent. Cal donar espais de silenci. Tornar i tornar a mirar el vídeo. Cal donar temps per a què passin coses. Cal crear espais perquè parli aquell alumnat que parla, només, després d’un llarg silenci.

Experiència 2: Aprofitar un conflicte d’aula

Arribem a classe i hi ha un bon rebombori a l’aula…

L’origen: un alumne li ha dit bisexual a un altre i aquest s’ha enfadat. L’actitud habitual és la dedicar 5 minuts a aquesta ‘tonteria’ (porto molta feina preparada per fer!), dir-li a l’alumne ofès que no respongui a les provocacions, donar algun sermonet i portar l’atenció cap al meu terreny.

Però hi ha una altra possibilitat: aprofitar el conflicte pel seu potencial pedagògic i, com que estem a classe de música, treballar-ho des d’aquesta matèria.

No ens adonem que, quan hi ha un problema al grup, no es pot fer la classe que portàvem preparada?!

La companya orientadora (@SolerAurelia) que estava a l’aula donant suport a un alumne (SIEI), havia vist recentment la pel·lícula “Bohemian Rapsody” i va proposar-me d’encarar la sessió de tot el grup. A través de compartir, amb els alumnes, actituds homofòbes viscudes en el seu entorn més proper, els alumnes van començar a obrir-se i expressar dolors viscuts i compartits. Vam entendre que la homosexualitat, la bisexualitat, l’asexualitat i l’intergènere era un ventall riquíssim per viure la sexualitat i que teníem la sort de poder exercir-la, cosa que no passa en altres contextos, i que havíem de valorar. Alguns alumnes procedents de famílies immigrades van tenir l’oportunitat de comentar algunes anècdotes al respecte dels seus llocs d’origen.

Conclusió: si volíem generar espais de convivència ens havíem de conjurar per preservar la intimitat dels altres i no preguntar allò que forma part de la privacitat d’una persona, i respectar totes les opcions. Una sessió de gènere a l’alçada de les conferències de la Judith Butler!

A Fredy Mercury, els companys de grup, mai li van preguntar per la seva orientació sexual. De fet, una de les cançons més boniques que va escriure, Love of my life, estava dedicada a la Mary, la que fou la seva nòvia.

Val a dir, que jo em vaig quedar igual de bocabadat que la resta d’alumnes, i és que fou una gran lliçó. Centrar el focus en l’aspecte relacional entre professor i alumne i escoltar la veu dels propis alumnes és un truc que mai falla!

L’aprofitem prou?

 

Hi ha 2 comentaris

  1. Comparteixo la idea Joan! A mi m’han passat coses semblants també. De vegades penso que seria una idea tenir clar tot el que es vol fer en un curs i anar-ho treient en funció del que vas trobant. Però no sé si per totes les matèries serviria fer això…però per la música sí.

    M'agrada

    • Portar una activitat molt ben preparada, menys interessant que estar atent al que passa a l’aula. Més interessants que les programacions, les memòries. La obsessió racionalista i cientifista d’anar tots a la una ens està matant. Però resistirem!! 😉 Gràcies pel teu comentari!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s