El dia que va petar el projector

https://www.pexels.com/

Hi ha vegades a la vida que una situació inesperada et força a haver d’improvisar una sortida airosa, treure’s un pla B de la màniga o intentar fer el que es pugui. Això em va passar el dia que va petar el projector. Un dimecres, a primera hora. Tothom mig adormit, disposat a veure uns petits vídeos que havien preparat els alumnes a casa. Ja era el tercer dia que acceptava feines retrassades i més de la meitat encara no els havia entregat (sí, sí, és així…:_(. Una d’aquelles sessions on, després d’una bona planificació i unes sessions de treball més o menys productives, la tasca comença a fer-se feixuga i avorrida…Dit d’una altra manera: de vegades, el que comença sent xulo acaba sent un rotllo!

Plaff!!!!!

Crits dels nois i noies i riures per l’olor de xamusquina. Jo, en crisi pedagògica! Emprenyat (quan no és una cosa és una altra!), poso una incidència informàtica per demanar al servei tècnic que vingui a arreglar-ho el més aviat possible. Un minut, i els nois ja ni se’n recorden. Xerren i criden. Què coi foto ara? Queden 25 minuts de classe.

– Mira, agafeu la flauta,…va posem-nos-hi! Ens posem en rotllana,…Uff, m’adono que estic amb el grup amb més dificultats. N’hi ha ben bé 4 que encara no saben donar-la, aquells que es passen la classe netejant l’instrument amb aquell palet i espongeta horrible que et regalen amb la funda.

-Doncs res, des del principi i, sisplau, aquells que en sabeu més, una mica de paciència! (queden 20 minuts). I si de cas, Amina, ves a la teva classe, que està buida, i li ensenyes a la Maria a posar els dits a la flauta, d’acord? Però 5 minuts!

– El re agut, va! Vinga, així, així,…molt bé! Va, ara el do,…va, la ma dreta no la vull a la lluna, vinga així, oh que bé! Va, ara el mi…

Amb 5 minuts teníem la pentatònica de re (que mai falla). – Vinga, l’escala amunt i avall! Vinga, jo us acompanyo amb el piano. Molt bé cracks! Ara improvisarem una mica! Qui s’hi anima? Recordeu que podeu fer el que us doni la gana, d’acord? L’únic que no podeu fer és tocar un si o un fa. Si ho feu, us caurà un llamp destructor!

– Profe! Puc tocar el piano? – Perfecte! I jo també tocaré alguna cosa amb la flauta, però vine, afanya’t! ‘re‘ i ‘la‘, veus? Així. Molt bé, i tu no paris, eh! Com un rellotge!

– Jo, profe! jo també vull tocar el piano, que la flauta no m’agrada!

– Uff, no tenim més teclats però podem afegir les plaques i la percussió. Així, molt bé! Va, bongos, ou-maraca i triangle, tu a l’1 i tu al 3, val? i tu, maraca, no et flips, eh!! xiqui-xi, xiqui-xi!

– Va, provem nois? Que queden 5 minuts! Tu que tens mans llargues i ets una crack, agafa la flauta tenor i fes un re greu, val? Es diu bordó i tu li donaràs el toque final! Aviam? Així, així, crack! Som-hi?!

– 1,2…Espera!

– Tu què, no fas res? Pots gravar-ho amb el mòbil?

I va sorgir la màgia….

Tothom concentrat, tothom a ritme! Sí, amb aquell grup de nois i noies! Vam tenir temps de fer-ho un parell de vegades…

Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing!

No hi havia qui volgués marxar! Entre el bordó, les percussions i les petites improvisacions a l’estil ‘fumanxú’ havien hipnotitzat la classe.

– Vinga va, cap a classe!

– No ens podem quedar una estona més?

– No, que ara em ve un altre grup! Va, fora, fora!

Va venir el següent grup, i després el següent. El projector continuava fos. No va anar malament. El grups, fins i tot millors, però no va ser el mateix…

Al vespre, reflexionant i compartint l’escena amb els companys, la segona crisi pedagògica…

Què coi estem fent?!