La Partitura: un objecte imaginari (Cook-4)

Nicholas Cook en el seu petit llibre “Music. A very short introduction” (2000), editat per la prestigiosa editorial Oxford University Press, ens presenta el fenomen musical des d’una mirada crítica i global, amb una senzillesa i, a la vegada, amb una profunditat i erudició com pocs autors s’han atrevit a fer. Cada pàgina ofereix exemples quotidians que revelen el paper que ha tingut la música al llarg del temps i en les diferents cultures, i com aquesta ha anat prenent nous significats. 

És un llibre que té la gràcia d’aportar interessants i nous punts de vista tant a persones interessades en la música com a fet cultural, com a experts en la matèria.

Aquesta entrada no pretén ser un resum fidel del llibre, al qual us emplacem a llegir, sinó una lectura lliure i personal en diàleg amb la meva experiència i subjectivitat.

Què és una partitura? Per a què serveix? On és la música?

La nostra cultura ha mantingut un interès especial en conservar la música per tal que setmanes, anys o segles després, poguem reinterpretar-la. Aquest sistema, el de la partitura, també ha modelat la manera en com pensem la música (notes, corxeres, compassos, etc…). Creieu que pensaria igual la música un monjo medieval, un músic xinès al segle XVII o un llaütista del Renaixement? És evident que no. I és que el com fem les coses també determina quines coses acabem fent.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notació medieval prèvia al cant gregorià, on podem veure a sobre del text uns símbols que expressarien de forma aproximada les diferents “notes”.

Gong Jin’Ou – Himne xinès de la dinastia Quing acompanyat de la notació musical (font: Wikiwand)

Tabulatura per a veu i viola (hexagrama): els numerets negres correspondrien al que ha de fer el llaüt, mentre que els numerets vermells corrspondria a les notes que ha de cantar el cantant.

Com sonaria el cant gregorià? Amb una veu clara? rugosa? nasal? gutural? fort? fluix? amb flexibilitat rítmica?…Perquè la notació no ens ho diu! I vet aquí que els musicòlegs han omplert pàgines i pàgines sobre com possiblement s’hauria concebut i interpretat. L’interessant no radica tant en el fet que “descobrim” com s’interpretava si no com l’imaginem, i això té molt a veure en com l’imaginem avui i a través de quins valors la pensem.

Però no cal anar tant lluny. Escoltem la versió de l’Ave Maria de Gounod, que va interpretar Alessandro Moreshi, al 1904, l’últim castrato, també anomenat l'”àngel de Roma”. Es correspon amb la idea que tenim, avui, del que és cantar bé? Segurament, no. I la partitura és la mateixa!

 

La notació -diu Nicholas cook-, conserva la música però ens amaga més coses que les que ens revela. Cada notació determina què és important i què no.  És més, la notació determina en bona part la nostra cultura musical.

2 tipus de notacions:

a) Tipus tradició occidental: la que conté símbols corresponents als sons. Aquest sistema et diu què és però no com ho has de fer.

 

 

 

b) Tipus tabulatura: la que conté instruccions del que has de fer. Aquest sistema et diu com ho has de fer però no et diu què és.

La diferència no és tan simple ni és excloent ja que en una partitura amb negres i corxeres podem trobar indicacions escrites (p.ex. “posar el pedal”) donant una informació extra sobre com ha de sonar.

Les tabulatures també tenen un altre tipus de limitacions, tot i que són d’una altra naturalesa. Sovint cada instrument precisa d’un tipus de tabulatura diferent. Això comporta que cada músic té una visió parcial de la música, associada a la tabulatura que sap llegir. Tradicionalment, molts dels músics de música jazz, pop, rock o tradicional no llegien música. Un cop aquests instruments han anat entrant dins dels ensenyaments formals (escoles de música i conservatoris) s’han anat adaptant a la notació tradicional occidental, pels avantatges que sovint suposa. Però tot té les seves conseqüències. Afrontar aquesta música des d’una altra lògica, inevitablement, la modifica.

Hi ha altres músiques que directament col·lisionen amb aquest sistema de notació. La música xinesa, l’àrab, o algunes tècniques de guitarra com el bending, difícilment les podem escriure amb un sistema que té una bola per a cada nota. Els sons s’esmunyen fent petits glissandos. Els etnomusicòlegs ja ho van veure de seguida. Van adonar-se que “traduir” una melodia xinesa a una partitura de nota contra nota, podia obviar moltíssima informació. I per això van recórrer a un sistema de notació que no falla: la gravadora, i a poder ser, el vídeo!

Però pecaríem d’il·lusos si penséssim que, amb el cas de la música occidental, la partitura funciona de meravella. Veiem si escoltem una versió MIDI d’un nocturn de Chopin i una versió interpretada per una pianista.

On es troba la diferència si la partitura és la mateixa?

El que passa, de fet, és que la partitura no ens ho diu tot, i bona part de la interpretació radica justament en allò que la partitura no ens diu. Així, ens trobem amb músics del barroc que només dibuixaven unes breus seqüències harmòniques deixant la realització a mans de l’intèrpret, o intèrprets de qin, que utilitzen un sistema de notació en el qual no s’hi fa cap referència al ritme, que també va a càrrec del músic.

La partitura condiciona la composició

Ens han arribat algunes anècdotes de com Mozart o Beethoven s’inspiraven i com traduien les seves idees a la partitura. Tant un com l’altre “veien” la música, la “maduraven” i l’escrivien. Veure la música implica veure-la en alguna forma, i en el cas de Mozart o Beethoven, la veien en forma de notes, de negres i de corxeres. De fet, els musicòlegs i els que s’encarreguen d’analitzar les partitures no fan altra cosa que intentar “comprendre” la idea base i els processos pels que aquesta passava. De fet, com podem veure a la imatge inferior, en alguns casos el procés de composició esdevé una vertadera batalla del compositor en contra de la partitura.

Però els compositors clàssics tenien una altra eina per a la composició, a part de la partitura, i aquesta era el piano. No és casualitat que el piano sigui un dels principals instruments d’aquest període però, a més a més, la música clàssica en el seu conjunt, tampoc s’entendria sense el piano. El que és curiós, per no dir abusrd, és que avui es demani als alumnes que componguin, a l’estil clàssic i sense un instrument al davant. Novament, el com, fa la cosa.

Un esborrany de Beethoven i una imatge amb el compositor treballant al piano

La partitura com a objecte

La música és art efímer que se’ns esmuny de les mans i desapareix així que torna el silenci. Quan parlem de música només podem fer-ho a través de metàfores, sensacions o apel·lant a un context. La partitura, a banda de recodar-nos una peça musical a través d’un codi, ens ajuda a objectualitzar-la. Una sonata de Bach és la partitura de la sonata de Bach.

Podem observar la partitura com observem un quadre o un llibre. Podem abstreure’ns del temps, mirar com acaba, com comença, podem fixar-nos en una sola part, en la seva estructura,…

Però, si la partitura és l’objecte, on queda la música?

A Europa, la fixació creixent de la música com a objecte fou el que portà als compositors al segle XX convertir les partitures en quelcom cada vegada més complex. Els compositors del serialisme integral intentaran controlar cadascun dels paràmetres sonors en la partitura. Els compositors de música aleatòria, a través d’indicacions o suggerències a la partitura, donaran llibertat explícita a l’interpret. D’altres convertirian directament la partitura en una obra d’art. Cap d’aquestes opcions haurien estat concebudes sense aquestes preeminència de la partitura.

En aquest sentit, tampoc és casualitat que l’evolució de la música contemporània europea derivés cap a una música més confusa, complexa i allunyada del públic. O no és si no a través del treball sobre el paper (i la ment) que s’arriben a concebre músiques com la música serial, la música estocàstica o la música aleatòria?

Fragment de ‘Five pieces for David Tudor’ de Sylvano Bussotti (1931-)

Segurament, la música com a expressió humana intangible necessita inevitablement d’un suport per comprendre-la, per conservar-la i per compartir-la. Per a uns serà a través del gest o de la metàfora, i per d’altres, converint-la en una cosa. Potser el més interessant és veure que al capdavall l’expressió humana tampoc es pot separar en disciplines o assignatures. El que sí que, com a individus i com a col·lectius, cada camí ens porta cap a un nou món de possibilitats que, alhora, diu molt de nosaltres.

Belle, bone, sage, de Baude Cordier (1380-1440)

Camí, de Joan Brossa (1967-1982)


Altres reflexions al voltant del llibre de Nicholas Cook:

La música clàssica està en crisi? (Cap.3)

Back to Beethoven (Cap.2)

Música i valors (Cap.1)

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s