La música clàssica està en crisi? (Cook – 3)

Nicholas Cook en el seu petit llibre “Music. A very short introduction” (2000), editat per la prestigiosa editorial Oxford University Press, ens presenta el fenomen musical des d’una mirada crítica i global, amb una senzillesa i, a la vegada, amb una profunditat i erudició com pocs autors s’han atrevit a fer. Cada pàgina ofereix exemples quotidians que revelen el paper que ha tingut la música al llarg del temps i en les diferents cultures, i com aquesta ha anat prenent nous significats. 

És un llibre que té la gràcia d’aportar interessants i nous punts de vista tant a persones interessades en la música com a fet cultural, com a experts en la matèria.

Aquesta entrada no pretén ser un resum fidel del llibre, al qual us emplacem a llegir, sinó una lectura lliure i personal en diàleg amb la meva experiència i subjectivitat.

LA MÚSICA CLÀSSICA ESTÀ EN CRISIS? (Capítol 3)

La relació que avui tenim amb la música és molt diferent a la que tenien els nostres avis o, encara més, la que tenien al segle XIX. Avui podem escoltar música al cotxe, a la dutxa o sota l’aigua. La música es converteix, en paraules de Cook, en un accessori més al nostre estil personal de vida, com poden ser unes arrecades, el tipus de cotxe o la roba que portem. Triem la música en funció del moment i les ganes, com triem anar a sopar a un restaurant japonès o a un de cuina catalana.

Per una banda gaudim d’una gran autonomia, al tenir a l’abast la música de qualsevol compositor però, alhora, el concepte d’autoria es va diluint. Els productors i els enginyers de so, com les empreses que financen el producte, cada cop tenen més a veure amb el resultat final. L’autoria, com a mínim, és compartida. Podem trobar la intervenció en els propis arranjaments, en els canals de circulació, en les cançons escollides per al disc o en l’enfocament del text.

Aquestes, però, no són les úniques qüestions que han anat modificant la manera en com pensem la música. Si Schenker aixequés el cap i vegés com la música europea occidental se les ha de veure amb altres tipus de música, de naturalesa molt diferent (no tonal, per exemple), segurament demanaria de tornar a la tomba (en relació a Schenker, veure capítol 2). En el món postcolonial, el relat de Schenker no se sustenta. Avui acceptem que hi ha músiques diferents, que es regeixen per normes diferents i, amb elles, els seus valors associats. La influència no és només a nivell de fusions musicals, que també, sinó de fusió d’aquests valors associats. I sabem que davant l’altre, o bé integrem, segreguem, assimilem o excloem.

Un altre concepte que suposadament ha entrat en crisi és la clara distinció que al segle XIX i primera meitat del XX tenien de música culta (high art) i música popular (low art). En general, entenem per música culta la música basada en una notació escrita (la partitura) i per a la classe privilegiada. Tota la resta seria música popular, és a dir, la que no se sustenta en una partitura, la que fan i en la que participen les classes populars i que ha estat efímera fins l’arribada dels aparells d’enregistrament.

L’interès per les músiques populars tingué una excepció: compositors i musicòlegs del XIX i XX (Bartok, Kodaly, Smetana, Grieg, Albéniz, Elgar, Sibelius,…) s’interessaren per les músiques folclòriques dels seus respectius països (europeus) per utilitzar-les com a font d’inspiració musical o didàctica. La qüestió és que si bé consideraven que aquestes músiques eren, des d’una visió romàntica, el Volksgeist (l’esperit del poble), no per això deixaven de ser música popular i, per tant, mancades d’interès musical per si mateixes.  

Bela Bartok utilitzant un gramòfon per gravar cançons populars cantades pels camperols txecs [Font: https://www.musikalessons.com/blog/2016/04/the-kodaly-approach/%5D

Avui, la distinció entre música culta i música popular potser està molt més difuminada, però si observem els continguts i l’estructura dels llibres de text, veiem que la visió classista, elitista i eurocèntrica no ha canviat gaire. Qui més i qui menys recorda algun llibre de text de música: la majoria d’unitats estan dedicades a la música culta, des de Leonin i Perotin -com els primers exponents de la polifonia europea- fins a John Cage. Habitualment, després d’aquestes unitats, en trobem un parell més dedicades a la música moderna, quasi sempre al jazz i al rock.

El que és curiós és el que passa amb les músiques del món: en el cas que apareguin, solen anar a l’inici del llibre, dins d’alguna unitat dedicada als paràmetres del so o a alguns elements del llenguatge (escales, textures,…), on hi trobem alguns exemples a mode de rareses o excepcions. L’altra possibilitat, és trobar-les a continuació d’una unitat dedicada a la música de la prehistòria, amb uns salts cronològics ben estranys. Imaginem un exemple: comencem amb la necessitat humana de fer música i el primers litòfons neolítics, passem per la música clàssica hindú i per alguna altra música “rara” i arribem, per fi, a Leonin i la seva polifonia, bressol de la civilització. Tot i haver fet una mica de caricatura, és evident que el biaix eurocentrista continua present en el nostre currículum, en els llibres, en la formació del professorat, i això arriba als alumnes.

L’etnomusicologia (branca de la musicologia centrada en estudiar la música com a element contextualitzat, o des d’una vessant més performativa) ha intentat revertir aquest marc mental, sobretot a partir dels anys 80’, acostant altres músiques i altres maneres de procedir, de moment, val a dir, que amb poca incidència real a l’aula.

LA MÚSICA CLÀSSICA CONTEMPORÀNIA

Hi ha poques etiquetes tan incòmodes com aquesta…

Com n’hi diem d’aquesta música que segueix la tradició, basada en la partitura, hereva del romanticisme, i que ha arribat fins als nostres dies?

Alguns n’hi diuen “música sèria”. Això vol dir que no hi ha serietat possible fora d’aquesta música? I l’adjectiu “clàssic”? Quan justament la música contemporània trenca amb els valors clàssics i tradicionals, posem per cas amb Schönberg? I “contemporània”? O és que no són contemporànies totes les altres músiques d’avui dia? D’altres en diuen música “culta”, però aquest és un terme força incòmode perquè implica que hi ha d’haver una música “inculta”…

Es digui com es digui, la música contemporània, avui, té pocs adeptes. Com tots els moviments d’avantguarda, hi ha implícita una voluntat trencadora, d’allunyar-se del mainstream (tot i que comporti, de fons, un interès marquetinià) que el converteix en un grup reivindicatiu i/o minoritari. Val a dir que Schönberg, primer amb l’atonalitat i després amb el dodecafonisme, pretenia tornar a situar la música alemanya al centre de la cultura occidental (i òbviament quan diu “tornar”, es refereix a Beethoven).

Exemple de partitura amb notació no convencional – Gesti, Luciano Berio (1966) [fragment]
La música atonal (dodecafònica o serial) sona molt diferent a la música tonal, i com menys s’assembla a la música tonal, menys gent l’escolta. Schönberg creia que aquest rebuig seria transitori -com passa amb totes les novetats- i finalment s’integraria al costum popular (vaja, que els nens, xiularien melodies dodecafòniques a la plaça…). Ja sigui per una provocació avantguardista o per un pensament naïf postromàntic, en qualsevol cas no ho va aconseguir. De fet, s’ha arribat a l’absurd que els programadors de les sales d’avui rebutgin algunes peces per ser excessivament modernes, quan foren composades abans que naixessin els nostres besavis.

Com ha arribat tal distanciament amb el públic? Potser, apunta Cook, el concepte d’autenticitat tan arrelat a la nostra cultura (i com hem vist, d’arrel romàntica) els va portar a considerar que, apartant-se del públic general, aconseguirien una major coherència en relació a la pròpia música. Però això no és únic d’aquest gènere; segurament, podríem establir paral·lelismes amb alguns exemples de rock psicodèlic o del free jazz.

LA CRISI ESTÀ EN COM PENSEM LA MÚSICA CLÀSSICA

L’interessant de tot plegat és que no ho hauríem de veure com un fracàs. Aquesta música és tan legítima com qualsevol altra, i avui, té el seu nínxol de mercat. La cultura romàntica europea era molt més monolítica que la que tenim avui al món. Cada any sorgeixen nous estils musicals, que estan fora de l’acadèmia, però que sovint estan més ben recolzats per la indústria de l’entreteniment que no pas la música clàssica, però no per això està en crisis. El repertori clàssic, que d’entrada és molt més estàtic que el modern, està tenint un lleuger creixement en tres direccions: cap endavant, amb noves incorporacions de músiques clàssiques contemporànies, cap enrera, amb l’ampliació de nou repertori medieval o renaixentista i cap al costat, fent algunes incursions en el món del pop o de la indústria de l’entreteniment. Probablement, és gràcies a la tecnologia que avui s’escolti i s’interpreti més gent que mai.

El que ha canviat és el seu rol social i cultural. Ara, podem escoltar parts de sonates, falques de ràdio, versions als anuncis, préstecs a altres músiques,…El desfasament està, de moment, en no ser reconegut per l’acadèmia. Per tant, novament, el que està en crisi no és la música en ella mateixa si en no la manera en com la pensem.

Un exemple el veiem en la versió de Nigel Kennedy, de les 4 estacions de Vivaldi

O en la versió per a 3 tenors, de l’ària ‘Nessun dorma’ de Puccini

A occident hi hagut dues grans tendències (o constructes) que han condicionat la manera en com pensem la música: una és el fet de pensar que la música, i l’art en general, representa quelcom de la realitat exterior. L’altra, a pensar-la com un objecte imaginari que correspon a un temps concret. Això, però, ho explicarem en el següent capítol…

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s