Diàleg amb Michel de Montaigne: sobre l’autonomia i l’esperit crític (3/4)

Font: http://www.3ammagazine.com/3am/thought-as-style-montaignes-essays/

Aquesta entrada és la continuació de l’anterior, Diàleg amb Michel de Montaigne (2/4). Si en les anteriors entrades vam reflexionar sobre el paper del docent i sobre metodologies, tot seguit passarem a parlar sobre la importància de generar autonomia i esperit crític en els alumnes.

3. Sobre la importància de generar autonomia i esperit crític en l’alumne

 

L’efecte Pigmalió

Ho explica perfectament Philippe Meirieu en la seva interessant obra “Frankenstein educador”. No estem en educació per fabricar el nostre alumne perfecte, ni per projectar les nostres frustracions. Com a docents, cal dedicar-li alguns pensaments i tenir-ho clar. Sabem desprendre’ns dels nostres alumnes? Ens deuen res? Que recordin les nostres ensenyances, i a nosaltres, si cal, que ens oblidin:

“Que li ho faça passar tot pel sedàs i que no deixe res al seu cap per simple autoritat i per abús de confiança; que els principis d’Aristòtil no siguin principis per a ell, no més que els dels estoics o epicuris. Que se li propose aquesta diversitat de judicis: ell triarà si pot; si no, en mantindrà els dubtes. Només els folls són segurs i resoluts. “Que m’agrada tant dubtar com saber”. “Qui segueix un altre, no segueix res. No troba res, fins i tot no busca res”. “Que sàpia que sap, almenys. Cal que s’amare de les seues formes de ser, no que n’aprenga els seus preceptes. I que oblide agosaradament, si vol, d’on li vénen, però que sàpia fer-los seus”.

“[...] he remarcat sovint el vici que consisteix, enlloc d’intentar conèixer els altres, a esforçar-nos només perquè ens coneguen, i patim més per col·locar la nostra mercaderia que per adquirir-ne de noves. El silenci i la modèstia són qualitats molt convenients per a la conversa”.
Si vols un alumne tonto i dòcil, dona-li-ho tot mastegat

La vida no es presenta a través de seqüències didàctiques intel·ligentment diposades. La vida es presenta en la seva entropia i complexitat. Els problemes a la vida, no venen desglossats per assignatures, ans demanen un abordament interdisciplinar. La interdiciplinarietat exigeix prendre decisions, prioritzar, demanar ajuda i genera autonomia. Sovint temem que una excessiva dificultat frustri al nostre ’alumne, i potser ens plantegem poc el mal que els fem idiotitzant-los amb algunes tasques d’exigència cognitiva més que dubtosa.   

“També és una opinió acceptada per tothom que no és bo educar un infant a la falda dels seus pares. Aquest amor natural els entendreix massa i els relaxa, fins i tot els més raonables. [...]. No podrien veure com torna suat i polsós dels seus excercicis, com beu el que està calent o fred, veure’l sobre un cavall rebel ni contra un dur tirador, ni amb el floret a la mà o amb el seu primer arcabús [arma de foc]. Per què no hi ha remei: qui en vulga fer un home de bé no ha d’estalviar-li aquesta joventut, tot i que, sovint, es tope amb algunes regles de la medecina. I que visqui a l’aire lliure i voltat de perills”. 
Per què? Per què?

Per què mana ell i no ella? Per què diu el que diu? Per què s’utilitza aquesta paraula i no una altra? Per que s’ha produit aquest atemptat? Per què és més barat? Per què hi ha pobres?

Posem l’ull i l’orella en un lloc i no en un altre. Ens preguntem unes coses, mentre que d’altres, les donem per fetes. Ningú n’escapa. Desenvolupar la capacitat per preguntar-se pel perquè de les coses, és probablement l’arma més transformadora amb la que podem dotar un alumne en l’etapa obligatòria. No és casualitat que el primer que un estat totalitari pretén controlar sigui l’educació i l’intel·lectualitat d’un poble.

“Se l’advertirà que pose els ulls arreu quan estiga en societat, ja que em sembla que habitualment ocupen els primers seients els homes menys capaços, i que les grans fortunes gairebé mai tenen a veure amb la capacitat. [...] Que sondege la força de tot: un bouer, un paleta, un vianant. [...] La mateixa ximplesa i feblesa d’altres li serviran d’instrucció”.
Esperit crític, i amb un mateix

No hi ha esperit crític si un no se l’aplica a si mateix. D’aquí la importància que crec que un treball autoreflexiu és imprescindible en tota persona que vol ser educador o educadora. No és una qüestió d’aplicar tècniques. És un compromís amb la vida i amb un mateix. Per aquesta raó sovint es parla de vocació.

L’esperit crític sense capacitat autoreflexiva condueix a l’egocentrisme, el dogmatisme, la pèrdua de la veritat i la força. Cal ser molt fort per tenir la força per corregir quan cal.

“Que se’l faça delicat en la tria dels seus raonaments i amant de la seua pertinença, i, en conseqüència, de la brevetat. Que se l’instruesca sobretot a rendir-se i a deixar les armes davant de la veritat tan aviat com la perceba, tant si naix a les mans del seu adversari com en ell mateix si canvia d’opinió. Perquè no serà instal·lat en cap trona per a recitar un discurs preestablert. [...] Que entossudir-se i disputar són qualitats comunes, que es veuen més en les ànimes més baixes; que penedir-se i corregir-se, abandonar un camí en l’ardor d’un debat, són qualitats rares, fortes i filosòfiques”.
La utilitat de l’inútil

Han passat 400 anys i sembla que continuem amb el mateix problema. Es parla d’educar com a quelcom més que ensenyar, es parla d’educar en valors, es parla de desenvolupar la creativitat, l’autonomia i l’esperit crític i es menysté la filosofia per inútil perquè, citant a Ordine, sembla que no veiem encara la utilitat de l’inútil, com a fonament per a la resta.

“És ben singular que, en aquest segle nostre, [...] la filosofia siga, fins i tot per a la gent intel·ligent, un nom va i fantàstic, que no té utilitat ni valor [...]. És un error pintar-la com a inaccessible per als infants i amb un rostre esquerp, maltractat i terrible. Qui me l’ha disfressat amb aquest rostre pàl·lid i esgarrifós? No hi ha res de més alegre, de més viu i agradós, i poc falta perquè diga de més enjogassat. [...] [La filosofia] tracta d’asserenar les tempestes de l’ànima. [...] Té com a finalitat la virtud, que no està plantada, com diu l’escola, al cim d’una muntanya abrupta, aspra i inacessible. Els qui s’hi han apropat diuen que, contràriament, és en un bell altiplà, fèrtil i florit, des d’on veu perfectament totes les coses a sota; però només hi podrà arribar qui en conega la direcció, per rutes boscoses, engespades i dolçament perfumades, agradablement, per un pendent fàcil i llustrós com el de les voltes celestes”. 

 

Bibliografia d’interès:


Montaigne, M. i Alonso, V. (2006). Assaigs. Llibre primer. Barcelona: Proa.
Zweig, S. (2008). Montaigne. Barcelona: Acantilado
Ordine, N. (2013). La utilitat de l’inútil. Barcelona: Quaderns Crema

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s