Diàleg amb Michel de Montaigne: sobre la metodologia a l’aula (2/4)

Font: http://www.3ammagazine.com/3am/thought-as-style-montaignes-essays/

Aquesta entrada és la continuació de l’anterior, Diàleg amb Michel de Montaigne (1/4). Si en el primer vam reflexionar sobre les qualitats que ha de tenir un bon docent, ara passarem a reflexionar sobre algunes qüestions de metodologia.

2. Sobre la metodologia a l’aula

Aprenentatge per descobriment

Al segle XVI trobem ja l’embrió del que serà el constructivisme piagetià, les teories no directives rogerianes o les zones de desenvolupament proper de Vigotski. El docent és aquell qui observa, escolta, coneix i reconeix les necessitats dels seus alumnes guiant-los cap allà on l’ànima, seguint a Montaigne, millor els disposa, a cada moment. Només d’aquesta manera aconseguim una motivació intrínseca de l’alumne, una implicació profunda i un aprenentatge significatiu i durador. És clar que Montaigne va ser educat en un context d’instrucció a casa i el nostre model és ben diferent: més complex, perquè hem d’arribar a més persones però més ric, per les aportacions positives d’un entorn d’alta diversitat, i més democràtic, perquè arriba a tothom. Salvant, però, la gran distància entre l’època de Montaigne i la nostra, el seu relat se’ns ofereix rabiosament actual:  

“No deixen de cridar-nos les orelles com qui vessa dins d’un embut i no hem de fer altra cosa que repetir el que se’ns ha dit. Voldria que corregira aquest aspecte, i que, només arribar, segons l’abast de l’ànima que té al seu càrrec [les característiques de l’alumne], començara a provar-la, tot fent que tastara les coses, que les triara i discernira per ella mateixa: de vegades, obrint-li el camí; d’altres, deixant que ell l’òbriga. No vull que [el professor] invente i parle sol; vull que escolte parlar al seu torn el seu deixeble”.
Saber de memòria no és saber

Montaigne no ho podria expressar millor: la finalitat de l’aprenentatge és en la vida i la memòria tant sols és un mitjà. Un aprenentatge s’incorpora quan es converteix en una nova eina amb la que interpretar la realitat. Tota la resta són paraules buides que es  descontextualitzen ràpidament i cauen en l’oblit:

“Que no li demane comptes solament dels mots de la seua lliçó, sinó del sentit i de la substància, i que jutge del profit que n’haurà tret, no per testimoni de la seva memòria, sinó de la seva vida. Que allò que acaba d’aprendre li ho faça posar de cent maneres i que li ho faça aplicar a altres tants assumptes, per veure si ho ha comprès bé i ho ha fet ben seu, tot regulant el progrés de la seua instrucció [...]. 

“Que no li ensenyen tant les històries com a jutjar-les”. L’objectiu no està tant en conèixer “la data de l’enderrocament de Cartago com els costums d’Aníbal i Escipió, ni tant on va morir Marcel com per què fou tan indigne dels seus deures per a morir on va morir”.

“Saber de memòria no és saber: és posseir allò que s’ha donat a la memòria perquè ho custodiara. D’allò que se sap com cal, en podem disposar sense mirar el patró, sense girar els ulls cap al seu llibre”. 
“¡Aprenda inglés en 15 días!” i la cultura de l’esforç

Tant si ens creiem el mite de les 10.000 hores per a poder ser un expert en un assumpte, o si som més realistes i optem pel Principi de Pareto (o llei del 80/20), el que és clar, és que “no donen duros a quatre pessetes”, i que, tot i a risc de no pescar, “qui vulgui peix que es mulli el cul”.

Les coses s’aprenen fent-les i per això cal disciplina i esforç, però per això, cal generar necessitats i curiositat, i és molt difícil fer-ho, només, a través de la teoria. L’alumne aprèn dins i fora de l’escola, de matí, de tarda i de nit. Quantes veus venen reclamant, des del segle XVI, un acostament entre els aprenentatges formals, no formals i informals?

“Voldria que el Paluel o Pompeu, aquests bells ballarins del meu temps [mestres de dansa milanesos de l’època], ens ensenyaren les cabrioles només en veure-les, sense moure’ns dels nostres llocs, com aquells que volen instruir el nostre enteniment sense moure’l ni posar-lo en situació de necessitat, o que ens ensenyaren a manejar un cavall, o una pica o un llaüt o la veu sense excercitar-nos-hi, com aquells que ens volen ensenyar a jutjar bé i a parlar adequadament sense excercitar-nos a parlar o a jutjar. Ara bé, per a aquest aprenentatge, tot allò que es presenta als nostres ulls serveix de llibre suficient: la malícia d’un patge, la ximpleria d’un vailet, un comentari de sobretaula, són tantes altres matèries”.
Llibre de text? La vida

Els llibres de text poden ser de gran ajuda en un moment donat, com a material per l’ús, adaptat i organitzat, però no podem dependre d’un fragment de vida encorsetat i necrosificat. Cal mirar l’entorn que ens envolta perquè ens ofereix, cada dia, múltiples oportunitats per aprendre. Algun dia es donarà més importància a les memòries dels docents que a les programacions…

“Aquest gran món [...] és l’espill on cal que ens mirem per conèixer-nos com realment som. En breu: vull que aquest siga el llibre del meu alumne”.
Gamificació renaixentista

“El joc és una acció o ocupació lliure, que es desenvolupa dins d’uns límits temporals i espacials determinats, segons regles absolutament obligatòries, encara que lliurement acceptades, acció que té fi en si mateixa i va acompanyada d’un sentiment de tensió i alegria i de la consciència-ser d’altra manera-que a la vida corrent” (Huizinga, 1987). El joc a l’educació obligatòria té, però, una part d’oxímoron que no podem obviar, i és que no podem obligar ningú a jugar. Però com veiem, ens remuntem molt enrera, per veure com mestres de totes les èpoques se les han empescat per buscar estratègies (ara en diem mecàniques) que estimulin l’interès de l’alumne per aprendre. I el joc té aquesta força.

“Pel que fa al grec, que no entenc quasi, mon pare va decidir que l’aprenguera a través de l’ensenyament, però d’una forma nova, mitjançant l’esbarjo i l’excercitació. Cabdellàvem les declinacions a la manera d’aquells que, a través d’alguns jocs de taulers, aprenen l’aritmètica i la geometria”.

“Els bons governs tenen cura de reunir els ciutadans per als actes col·lectius seriosos i també per als jocs; així fan créixer la sociabilitat i l’amistat”.
La metodologia perfecta

La metodologia perfecta no existeix, com tampoc existeix el contracte de companyia telefònica perfecte. Cal mantenir a distància els venedors de fum que ho prometen tot. Només busquen el lucre. El que cal, com a docent, és disposar d’una bona caixa d’eines (seguint la imatge Bruneriana) per a utilitzar a cada moment segons les necessitats: en aquest sentit les classes magistrals són bones, com ho són els debats, el treball cooperatiu o l’individual, portar un pare a l’aula, o un especialista,…

El que ningú ens evitarà, com a docents, és que hàgim de triar una eina per damunt de l’altra en un moment determinat i aquí rau, al meu entendre, la màgia i la responsabilitat de la professió: l’educació és art i és política. Ja saps, doncs, què conté la teva caixa d’eines i per què vens clavant claus amb unes tenalles?

 “La lliçó s’impartirà, a vegades, a través d’una conversa, i, d’altres, amb els llibres; a vegades, el preceptor li proporcionarà fragments de l’autor mateix, apropiats per aquesta part de la seua educació i, d’altres, li presentarà el moll i la substància ben mastegats. I si no té un coneixement bastant familiar dels llibres perquè puga trobar-hi per ell mateix tantes belles reflexions com hi ha, se li podrà afegir, per completar el projecte, algun home de lletres [i per extensió de qualsevol altra disciplina] que en cada necessitat proporcione les municions necessàries per a distribuir-les  i dispensar-les al seu deixeble”.
Més val traça que força

La lletra, amb sang, no entra. I els artistes prou que ho saben: quan una melodia, una fotografia, un quadre o una idea esdevé excessivament complexa, perd tota la força. Només des de la calma, la confiança i el plaer es produirà el vertader aprenentatge:

“El valor i l’alçada de la vertadera virtud rau en la facilitat, la utilitat i el plaer de la seua pràctica, tan allunyada de la dificultat que els infants hi poden accedir com els homes, els simples, com els subtils. L’ordre és el seu mitjà d’acció, no la força”. 

Entrades relacionades:

1. Sobre les qualitats del docent
3. Sobre la importància de generar autonomia i esperit crític en l’alumne
4. Sobre els continguts més importants per a l’etapa obligatòria

Bibliografia d’interès:


Montaigne, M. i Alonso, V. (2006). Assaigs. Llibre primer. Barcelona: Proa.
Zweig, S. (2008). Montaigne. Barcelona: Acantilado
Van Manen, M. (1998). El tacto en la enseñanza. El significado de la sensibilidad pedagógica. Barcelona: Paidós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s