Diàleg amb Michel de Montaigne: sobre les qualitats del docent (1/4)

Font: http://www.3ammagazine.com/3am/thought-as-style-montaignes-essays/

Michel de Montaigne fou un gran humanista del renaixement (polític, pensador i literat), autor dels famosos Essais. El fet que l’autor nasqués en el si d’una família acabalada i molt preocupada per l’educació (humanística) dels seus fills va possibilitar que el jove Michel es dotés amb una sòlida formació humanística i filosòfica. Tanmateix, l’època que li tocà viure, el segle XVI, fou un període convuls, ple de guerres civils i religioses, i alhora una època de grans descobriments científics i geogràfics, la fi del feudalisme i el naixement de l’home modern.

Montaigne, en els seus assajos, parla sobre totes les coses: sobre les emocions dels homes, sobre les tradicions, sobre l’edat, sobre l’amistat, sobre la covardia, sobre l’embriaguesa, la vagància, la crueltat, per posar-ne tant sols uns pocs exemples; en definitiva, parla de la vida. I és per això que, al tractar-se de temes eterns, esdevé clàssic, intemporal i ens ressona encara avui quan el llegim, 400 anys després.

La seva mirada i la seva manera d’escriure és sincera, neta, oberta, senzilla i de traç curt; en general observem una constant defensa pels valors de la llibertat, la tolerància i la senzillesa i una crítica a la vanitat i al món de les aparences. El seu relativisme cultural ressona amb una especial força a la nostra època.

Sobre l’educació dels infants (Llibre 1 / Capítol XXVI)

Introducció

Montaigne deixa molt clar, des de l’inici del capítol, que ell no és cap educador, ni pretén assentar càtedra, ni tant sols dir com s’han de fer les coses. Simplement ens explica com va ser la seva educació i quines coses creu que caldria tenir en compte, al seu entendre, a l’hora d’educar als infants. És així doncs com ens el prendrem: com un bany de sentit comú, amb alguns consells, rabiosament actuals, que mirarem d’exposar en aquest petit article de manera organitzada i lliurement parafrasejada. Són, per tant, alguns dels pensaments de l’autor citats sempre entre cometes, reordenats i passats pel filtre de la meva subjectivitat i maridats amb comentaris personals amb un intent de diàleg, entre present i passat. A tots, us demano ja disculpes. No cal dir que qualsevol aportació serà més que benvinguda i agraïda. Escric per mi, però també per als altres.

 

Ensenyar és aprendre, i aprendre és descobrir-se. Un moviment en constant evolució, en el que el jo canvia. En aquest sentit, crec que és molt important que hi hagi un procés autoreflexiu per part del docent, si es vol créixer com a professional i com a persona:

“Què sé jo?”

“Ací intente descobrir-me a mi mateix, que potser serà un altre demà si un nou aprenentatge em canvia”.

Educar infants no és arreglar rentadores, vendre pisos o operar cervells. És quelcom ben complex per la gran quantitat de variables que hi intervenen: l’educand, l’educador, les respectives trajectòries vitals i el context que els envolta (social, econòmic, geogràfic, cultural, històric,…):

“Però, realment, no pense altra cosa: que la més gran i important dificultat de la ciència humana sembla estar en aquest indret on es tracta de la nutrició intel·lectual i l’educació dels infants”.

“És increïble com de persistents podem ser amb allò que no ens funciona!” (frase manllevada d’en Jordi Jané (amic personal)). Cal que els infants aprenguin a menjar de tot, però és un absurd no escoltar la seva ànima i no conduir-los cap allà on flueixen més còmodament. Possiblement l’objectiu ulterior de la vida és viure-la, el millor possible. I el mateix hauríem de fer nosaltres. I, si no en sabem, sapiguem, com a mínim, no transmetre-ho:

“Però és ben difícil forçar les propensions naturals. D’on s’esdevé que, per no haver triat  bé el seu camí, sovint ens cansem inútilment i emprem massa temps a dirigir els infants cap a les coses on no poden establir-se sòlidament. Tanmateix, en aquesta dificultat, la meua opinió és encaminar-los sempre cap a les coses millors i més aprofitables, i que ens hem d’ocupar poc d’aquestes frívoles endevinacions i pronòstics que fem de les tendències de la seua infantesa”

“[...] seguint aquell precepte de Plató, cal col·locar els infants, no segons les facultats del seu pare, sinó segons les de la seua ànima”. 

He organitzat el contingut del capítol de Montaigne, en 4 blocs, que apareixeran setmanalment al blog.

  1. Diàleg amb Michel de Montaigne (1/4): Sobre les qualitats del docent
  2. Diàleg amb Michel de Montaigne (2/4): Sobre la metodologia a l’aula 
  3. Diàleg amb Michel de Montaigne (3/4): Sobre la importància de generar autonomia i esperit crític en l’alumne
  4. Diàleg amb Michel de Montaigne (4/4): Sobre els continguts més importants per a l’etapa obligatòria

1. SOBRE LES QUALITATS DEL DOCENT

 

Què és més important per un docent? Tenir coneixements o saber ensenyar?

Aquest és un debat que sovint genera disputa. Hi ha una cosa clara: els extrems sempre són perjudicials i tothom defensa allò que posseeix. I optar pel fifty-fifty, tot i que còmode, és no dir res. Tenir un cap ple de coneixements, utilitzant la metàfora de Montaigne, ha de ser un requisit indispensable si volem transmetre alguna cosa, però alhora, i sobretot sobretot, ha de ser un cap ben fet, i això comporta tant una vessant humana, de valors, com de capacitat (didàctica) per arribar a l’altre.

“Voldria també que es tinguera bona cura de triar-li un conductor que, a més que ben ple, tinguera el cap ben fet, i que reunira les dues qualitats, però més els bons constums i l’enteniment, que la ciència, i que es conduïra en el seu càrrec d’una forma nova”.  
El professor com a guia de l’aprenentatge i no un mer transmissor de coneixements

Per arribar degudament a l’alumne cal una adequda transposició didàctica, és a dir, saber adequar allò que s’ensenya, no només al nivell del grup classe sinó a cadascun dels infants i les seves necessitats. I per això hem de ser com drons, amb ulls i orelles ben atentes per observar qui hi ha a l’aula. D’altra banda, acabem fent classe per a uns pocs i anem perdent als altres pel camí. L’atenció a la diversitat ja estava de moda al segle XVI! 🙂

“És bo que el faça trotar davant seu per jutjar el seu pas i per jutjar fins a quin punt ha de rebaixar-se si ha d’acomodar-se a la seua força. Si falta aquesta proporció, tot ho aviciem: saber-la triar i comportar-se ben mesuradament d’acord amb ella és una de les dificultats més àrdues que conec; i és en conseqüència d’una ànima elevada i ben forta saber condescendir al seu pas pueril, i guiar-lo. [...]. No és sorprenent que aquells que, [...] amb una mateixa lliçó i mesures de conducta semblants, intenten regir diversos esperits de mesures i formes ben diferents, en tota una població d’infants, a penes en trobem dos o tres que arrepleguen algun just fruit de la seua disciplina”.
Cal generar curiositat per despertar la motivació de l’alumne

Perquè hi hagi aprenentatge l’alumne ha de voler aprendre. Ell és ell (o ella) i jo sóc jo. Jo no puc fer que un alumne aprengui però sí que puc generar circumstàncies que generin la curiositat de l’infant que tinc al davant. No se’m demana que ho aconsegueixi, però sí que ho intenti. Fins al final. I la vida ens ofereix multitud de situacions, escenaris, que poden obrir-nos la gana.

“Cal posar-li dins l’ànima l’honesta curiositat d’informar-se de tot [...]: un edifici, una font, un home, el lloc d’una antiga batalla [...].

“No hi ha res com obrir l’apetit i l’afecció; altrament, no es fan més que ases carregats de llibres. A fuetades, i perquè en tinguem compte, se’ls dóna una borsa plena de ciència, la qual, si s’actua bé, no solament s’ha de guardar a casa, sinó que cal esposar-la”.
Sovint el més difícil és el més senzill

Parlar menys i fer més, ens diria Montaigne. Sovint, si no tenim una classe prou preparada, iniciem un viatge discursiu, pompós i buit, que només té com a objectiu el gastar temps i decidir què demanem als nostres alumnes. Justament el que cal és afrontar la senzillesa, mirant i escoltant als alumnes. Amb una mirada oberta, en poden sortir coses molt més interessants que les classes més ben preparades. Resumint: menys Kronos i més Kairos, o com ara està més de moda de dir: “sortir de la zona de confort, where magic happens”.

“Els qui tenen el cos feble l’engreixen amb guarniments de borra; els qui tenen la matèria escassa, l’inflen de paraules”.
Una de freda i una de calenta

Si cridem als alumnes, cridaran. Si els faltem el respecte, faltaran el respecte. Si els estimem, estimaran. El tacte amb l’alumne és essencial per a una acció pedagògica positiva i nodridora (ja ho explicà a bastament Max Van Manen en seu fantàstic llibre “El tacto pedagógico”). Això no vol dir consentir als alumnes o no posar-los límits, ja que els faríem el regal més enverinat i de greus conseqüències per al futur. Cal presentar-los la vida tal i com és per tal que aprenguin a gestionar-la i a gestionar-se.    

“Aquesta educació s’ha de conduir per una severa dolçor, no com es fa habitualment. Enlloc de convidar els infants a les lletres no se’ls presenta més que l’horror i la crueltat. Suprimiu-me la violència i la força; al meu parer no hi ha res que embrutisca i pertorbe tan fortament una naturalesa ben nascuda. Si teniu ganes que tema la vergonya i el càstig, no l’enduriu contra això. Enduriu-lo contra la suor i el fred, contra el vent, contra el sol i els avatars que li cal menysprear; traieu-li tota flonjor i delicadesa en vestir i dormir, en menjar i beure; acostumeu-lo a tot”.

Què és el que més valoren els alumnes dels seus mestres?

Preguntant un dia als meus alumnes sobre el que més valoraven d’un professor o professora vaig obtenir les següents respostes (ordenades de major a menor importància): que siguin actius, divertits, que facin jocs per aprendre millor, que no renyin, simpàtics, bons, amables, que facin les classes “menys copiant, més de la vida”. Potser doncs la bondat i la facilitat de caràcter és allò que no li hauria de faltar a cap professor o professora en última instància, i més, quan ja ens ho venen recordant des del segle XVI.

“Perquè les qualitats principals que mon pare buscava en aquells que havien de fer-se càrrec de mi eren la bondat i la facilitat de caràcter. El meu no tenia altre vici que l’apatia i la mandra [es refereix als defectes que reconeixia que tenia Montaigne de petit]”.

 

Bibliografia d’interès:


Montaigne, M. i Alonso, V. (2006). Assaigs. Llibre primer. Barcelona: Proa.
Zweig, S. (2008). Montaigne. Barcelona: Acantilado
Van Manen, M. (1998). El tacto en la enseñanza. El significado de la sensibilidad pedagógica. Barcelona: Paidós

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s