Música i valors (Nicholas Cook-1)

Què és la música? Com la vivim? Com la pensem? Com la gaudim?

Nicholas Cook en el seu petit llibre “Music. A very short introduction” (2000), editat per la prestigiosa editorial Oxford University Press, ens presenta el fenomen musical des d’una mirada crítica i global, amb una senzillesa i, a la vegada, amb una profunditat i erudició com pocs autors s’han atrevit a fer. Cada pàgina ofereix exemples quotidians que revelen el paper que ha tingut la música al llarg del temps i en les diferents cultures, i com aquesta ha anat prenent nous significats. 

És un llibre que té la gràcia d’aportar interessants i nous punts de vista tant a persones interessades en la música com a fet cultural, com a experts en la matèria.

Com que per a mi ha estat una experiència reveladora (no entenc com no l'he descobert abans!) m’he proposat de fer un resum lliure, de cadascun dels capítols, estirant algunes de les reflexions que l’autor proposa al terreny personal o citant algunes de les reflexions que no voldria oblidar. 

MÚSICA I VALORS (Capítol 1)

L’ANUNCI

Anunci de la companyia d’assegurances ‘Prudential’ (Anglaterra als 90′) 

En aquest anunci es produeix una curiosa juxtaposició entre la música que nosaltres sentim (clàssica) amb la que escolta el noi (rock) i amb la qual ens identifiquem. L’empresa d’assegurances Prudential busca nous clients, d’entre 20 i 30 anys, per a què es facin un pla de pensions i assegurar-se així el seu futur, sense que això suposi que abandonin la seva esponateneïtat o perdin els seus ideals. Com que l’empresa Prudential sap que el jove haurà de treballar en feines precàries fins a establir-se, la marca ofereix la seva màxima flexibilitat.

Més enllà de l’anunci, l’autor es pregunta sobre què té la música que té aquesta força per donar uns significats i uns valors associats tan potents. Ho aconseguiríem de la mateixa manera amb un altre mitjà comunicatiu o expressiu? Una persona d’una altra cultura comprendria el missatge?

Als anys 60’ els joves van adoptar el rock com a element identitari i per oposar-se conscientment als seus pares i als valors associats. Avui en dia, els estils i subestils s’han diversificat. Cada any n’apareixen de nous mentre que d’altres cauen en desús. La música serveix com a element d’identitat individual i col·lectiva i per a fer saber, a la resta de món, ja no tant qui volem ser, sinó qui som i com volem viure.

Però què és la música? I, 'música' vol dir el mateix a tot arreu? 

Sabem que allò que per nosaltres pot ser música, per a una altra cultura pot ser, per exemple, oració; o pel que per nosaltres pot ser dansa, per d’altres pot ser música…,i ja no diguem si mirem el concepte al llarg de la història,…’Música’ és, per tant, un concepte difús, que dependrà del context…

L’AUTENTICITAT

L’Europa occidental valora l’autenticitat des d’una vessant estètica, i el rock de l’anunci ens aporta aquesta autenticitat. Amb una clara influència russeauniana, ens agrada allò que és natural, per damunt de l’artifici. Per algunes persones la música “clàssica” encarna aquests valors artificials, a diferència de la música popular o moderna, que es viu com el reflex de l’espontaneïtat humana, si bé algunes no tenen en compte que nombrosos músics de rock o de heavy s’han inspirat en músics de la tradició clàssica com Vivaldi o Johann Sebastian Bach.

En aquesta línia, no és casualitat que hi hagi una major probabilitat d’escoltar pels altaveus d’una estació de tren, una peça del barroc italià, molt més fresca, melòdica i espontània, que la francesa, més ornamental i artificiosa. Tampoc és casualitat que, per a moltes persones, un excessiu virtuosisme pugui ser vist en clau d’artifici i de manca de naturalitat.

L’autenticitat a occident, però, també té una vessant ètica: no es veu amb bons ulls el plagi. Als anys 50 i 60, als EUA, les grans discogràfiques, aviat van adonar-se del gran potencial que tenia la música negra dins del col·lectiu blanc. Enlloc de promoure la música feta pels músics negres, es van començar a fer adaptacions a càrrec de músics blancs i per a un públic blanc (evidentment sense pagar drets d’autor). Aviat però, el plagi serà vist com a quelcom deshonest i mancat d’autenticitat i les bandes de rock & roll començaran a crear les seves pròpies cançons.

En general, a la gent no li agrada les bandes construïdes al laboratori, fent playbacks, copiant fórmules o repertoris. Recordem encara, el famós escàndol de la formació Milli Vanilli, a l’any 90, a qui se’ls va retirar un Grammy al descobrir-se que els cantants només posaven la imatge, mentre que qui cantava eren uns altres. Per contra, és interessant destacar el fenomen de les Spice Girls que mostra com, amb una estratègia de mercat molt ben dissenyada,  es poden aconseguir vendre 64 milions de còpies en 10 anys.

I és que probablement la diferència entre el rock i el pop, segons l’autor, radica en l’autenticitat dels primers, que fan la música que volen i controlen el seu destí, i la manca d’autenticitat dels segons, al servei de les discogràfiques i del gust del públic. Evidentment aquestes afirmacions maniquees no deixen de ser absurdes per la gran quantitat d’excepcions que podem trobar a una i altra banda, però el que sí podem afirmar és que són narratives que es van construint a l’entorn dels estils musicals i, en part, els configuren. Observem doncs com es va establint una jerarquia de valors en el que l’autoria (aquell que inventa) estaria per damunt de la interpretació (qui executa).

La indústria de la música clàssica, també busca l’autenticitat i l’originalitat de l’intèrpret, sovint amb un tractament semblant al que rebrien algunes pop-stars, ja que els reporta més vendes que si venguessin simplement el nom del compositor. Un exemple el trobem en la violinista Vanessa Mae, el primer músic clàssic en quedar n.1 de la llista US Billboard Dance Outbreak Chart.

Una gran contradicció la trobem quan mirem què diuen els llibres de música clàssica. La tradició de la història de la música fa una constant separació entre la figura del compositor i la figura de l’intèrpret. És curiós que quan es parla de música es fa només referència als compositors i a les seves obres. En rares ocasions es nombren els intèrprets…és com el personal de servei Victorià, que s’espera que hi sigui, però com més invisible, millor.

Quan als llibres de música apareix la figura d’un intèrpret, o bé és als annexes, o bé apareix per les seves excentricitats, o com a elements més o menys pertorbadors de l’ideal que el compositor havia imaginat. Quan parlen dels compositors, en canvi, trobem un èmfasi clar en aquells que van innovar o van crear tradició, Beethovens i Schönbergs, per damunt dels compositors més tradicionals.

El nostre sistema de valors doncs, premia la innovació per damunt de la tradició, la creació per damunt de la reproducció i l’expressió personal per damunt dels interessos de mercat. En altres paraules, la música a occident, o és autèntica, o no és. 

Passa el mateix a altres cultures? Perquè convé saber-ho…

MÚSICA I PARAULES

Quan parlem de música, només ho podem fer a través del llenguatge. La qüestió radica en què amb les paraules no tant sols expliquem o representem allò que hi ha a fora (en aquest cas la música) sinó que és un element clau de construcció de la nostra realitat. Des d’aquest punt de vista, es valors musicals no estan en la música sinó que els construïm nosaltres a través del llenguatge. Els valors de la música depenen de la manera en què pensem la música. Alhora, la manera en què pensem la música determina la manera en què fem la música, produint-se un moviment circular, creant així les diferents tradicions musicals (extensible a qualsevol manifestació cultural).

La manera en què pensem la música depèn, també, de la tradició heretada, encarnada en el que alguns han anomenat les 3 B’s (Bach, Beethoven i Brahms). La música d’aquests autors, i d’altres, es concreta en un corpus d’obres creades (en anglès ‘musical works’) que es distribueixen a través d’uns executants, els intèrprets, per a una persones que les consumeixen, els oients, en una clara referència a la clàssica economia industrial.

La música passa de ser una activitat o una experiència intangible a ser un objecte, una mercaderia, un capital estètic, que rep el nom de ‘repertori’. La societat, alhora, disposa de manera organitzada d’aquells qui componen i gestionen (compositors i productores), els qui executen (intèrprets o màquines) i un col·lectiu que compra el producte (oient). 

EL CURRÍCULUM

Aquestes tres categories pròpies de l’economia clàssica -creació, distribució i consum- troben el seu equivalent en l’estructuració del currículum (Nicholas Cook, parla del currículum anglès, però bé ho podem transferir al currículum a Catalunya): crear, interpretar i escoltar. És cert que aquestes tres categories queden desdibuixades, no per això menys presents, en les dimensions de l’àmbit artístic actuals (1.Percepció i escolta / 2.Expressió, interpretació i creació / 3.Societat i cultura). En aquest model trobem una distinció tècnica i cultural de l’escolta (1 i 3) i es concep la creació i la interpretació en un sol bloc (2), (un bon auguri?) També és interessant observar la inversió jeràrquica dels conceptes de creació, interpretació i expressió. Fent-nos nostra la crítica de Cook, veiem que no es tracta d’un canvi real de marc conceptual, democratitzant la cultura, sinó més aviat una operació de maquillatge (conscient o inconscient) que no fa altra cosa que perpetuar el marc de pensament.  

Aquestes assumpcions incrustades en el llenguatge resten invisibles perquè semblen naturals, com l’economia de mercat o la nostra manera de cuinar, però aquestes construccions són tot menys naturals: són construccions humanes que varien en el lloc i en l’espai.

La música, que té la virtut de semblar natural, espontània o un llenguatge universal, és en realitat una il·lusió en tant que, com totes les altres manifestacions culturals, són construccions humanes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s