“Blame it on the germans!” o sobre l’esclavatge de la partitura…

Qui hagi anat, de petit o petita, a una escola de música o un conservatori recordarà les interminables i infumables sessions de llenguatge musical (el temible solfeig), i que era un prerequisit per a qualsevol persona que volgués aprendre a tocar un instrument de manera “seriosa”. Mentre que per a uns era un joc matemàtic motivador, d’altres trempejaven la situació com podien i d’altres, amargats pel viacrucis del solfeig, s’encallaven a mig camí i abandonaven la música.

Certament, aquest sistema educatiu ens ha convertit, a alguns, en àvids lectors de música (amb els innegables avantatges que això també comporta!), però per altra banda ha comportat l’abandonament de molta altra gent que no encaixava en aquest sistema (excel·lents músics en potència!) o bé a buscar altres sistemes d’aprenentatge. Però, el pitjor de tot, i el que volem reflexionar en aquesta entrada del blog, és que aquest sistema ha anat modelant una concepció de la música, individual, formal i molt sovint allunyada del gaudi i de la comunitat.

Però,…com carai va arribar aquest model a casa nostra?!

Huib Schippers, en el seu llibre “Facing the music. Shaping music education from a global perspective (2010)”, traça un recorregut que comença a Alemanya, a la segona meitat del XVIII, i que explica com, en part, hem arribat fins aquí (des d’una perspectiva nord-americana). En aquesta entrada ens proposem de presentar les principals idees de l’autor, lliurement parafrasejades i comentades. Si no sou mestres de música, us animo que seguiu llegint perquè hi trobareu ressonàncies que afecten també a l’ensenyament general, ja que la influència del positivisme afectà a totes les àrees del coneixement i, avui, encara el trobem molt present en els nostres currículums.

Un punt de partida…

LOWEL MASON (1792-1872), fou un dels primers i més consagrats educadors musicals dels EUA, i primer responsable d’incorporar l’educació musical a les escoles. Basant-se en els ideals il·lustrats del pedagog suís J. H. Pestalozzi (1746-1827) va propagar, al 1830, les següents idees que segur que encara avui ens resonen: 

  1. El nen primer ha de cantar i fixar-se en els sons, abans que se li ensenyin el nom de les notes o com s’escriuen.
  2. L’alumne ha de reconèixer els sons, les semblances i diferències, els seus efectes agradables o desagradables, abans que explicar-li-ho de forma teòrica.
  3. Per a un millor aprenentatge, cal treballar els diferents aspectes separadament: ritme, melodia i expressió. No serà fins més tard que l’alumne podrà atendre-ho tot a la vegada.
  4. Cal que l’alumne practiqui les dificultats pas a pas, assegurant-se que controla cada nivell, abans de passar al següent.
  5. Explicar els principis de la teoria sempre després de la pràctica i de manera inductiva.
  6. Cal analitzar i practicar els elements per separat per poder-ho aplicar, després, a la música.
  7. Cal utilitzar els mateixos noms de les notes tant per a la música vocal com per a la instrumental.

Observant aquesta llista, veiem que les idees que no estan en negreta ens remeten a una educació activa i intuïtiva, basada en l’observació i l’experiència (d’inspiració russeauniana), mentre les que estan en negreta, les que aquí ens interessen, ens apunten cap a una visió formalista de l’educació: separar la realitat, estructurar-la, analitzar-la, comprendre-la racionalment i aplicar les coneixements a noves situacions, que és pròpia de la nostra cultura occidental…

...no us recorda la tan reclamada en els nostres dies, taxonomia de Bloom?

J.F. HERBART (1776-1841), filòsof i pedagog alemany, seguidor de Pestalozzi, va desenvolupar lliçons musicals científicament estructurades i organitzades de manera que se n’obtenguessin resultats mesurables.

El reverend anglès J. CURVEN (1816-1880) va inventar el sistema (Tonic Sol-Fa). Amb aquest sistema (precursor del nostre solfeig) pretenia facilitar la lectura dels cants a l’església (per cert, basat en un sistema previ inventat per una dona, la Sarah Glover! Per a més informació sobre el sistema tonic sol-fa, veure aquest enllaç). Paradoxes de la vida, aquest sistema d’aprenentatge entrà en contradicció amb els principis principals de Pestalozzi que abogaven per aprendre les cançons de memòria i, només després, aprendre’n la lectura de les notes.

L'ambivalència entre el fet d'aprendre primer la cançó i després les notes, o primer les notes i després la cançó, arribarà fins als nostres dies.

E. HANSLICK fou un musicòleg austríac, que al 1854 va escriure el llibre “The Beautiful in Music”, on recull els principis positivies de Herbart i fa una proposta estètica de la música i de la bellesa de tall formalista. Només cal llegir aquesta cita seva per a fer-nos una idea del seu pensament antiromàntic:

"L'expressió d'un determinat sentiment o emoció no és absolutament possible en la música".

L’extrem d’aquesta línia estètica el trobarem amb el teòric musical vienès H. SCHENKER que va desenvolupar un sistema d’anàlisi musical (si se’m permet, fins l’absurd), on redueix tota la música a uns principis estructurals essencials reguladors (mi-re-do).

Fins i tot, en els inicis de la músicologia comparada, amb la figura de Guido Adler (1855-1941) al capdavant, els musicòlegs partien d’uns principis formalistes, i és que es limitaven a comparar les músiques de diferents parts del món a través de l’anàlisi i la comparació de les partitures (transcrites en la pròpia notació occidental, amb el biaix que això suposa!).

Probalment doncs, aquesta línia germànica (d’aquí el títol que escull Schippers per a la seva conferència “Blame it on the germans”) explicaria en part l’origen dels nostres currículums, encara fortament basats en l’anàlisi i la teoria.

L’educació, a poc a poc, ha anat abraçant les teories del constructivisme, on l’alumne construeix el seu propi aprenentatge, però els curriculums donen evidència encara d’aquesta visió positivista amb un aparell de coneixements clarament estructurats i compartimentats.

Òbviament, no podem negar que l’ensenyament musical s’ha diversificat i enriquit molt al llarg del segle XX i XXI. Les pedagogies musicals actives (Orff, Kodaly, Willems,…) ens han tornat la mirada Pestalozziana, paradoxalment perduda amb els seus seguidors. L’aprenentatge musical informal i no formal de les músiques pop, jazz, així com les músiques d’altres cultures, ens han aproximat també, no tant sols a un altre repertori, sinó a una altra manera d’aprendre i d’entendre la música.

Quan les institucions formals -escoles de música i conservatoris- incorporen aquestes músiques dins dels seus currículums, unes i altres es veuen, alhora, influenciades (per bé i per mal).

Aquell alumne díscol que a l’escola de música es resistia a la tirania del solfeig i, per contra, aprenia les seves músiques de manera autodidacta ha resultat ser, en molts casos, aquell qui finalment ha pogut viure la música d’una forma més completa, autèntica i duradora.

E.R. Jorgensen, en el seu llibre, ‘Philosphical Issues in Curriculum’ (2002) afirma que el “curriculum is grounded on philosophical assumptions about the purposes and methods of education […]. As a practical entity, it expresses the philosophical assumptions of its maker(s) and performer(s) […]. In that sense, curriculum is simply the outworking in practice of thoughts, desires, and beliefs about what ought to take place in education”. 

Què ens diuen els nostres currículums amb el que ens diuen? I amb el que ens callen?

Vols veure una altra entrada sobre el llibre ‘Facing the music’ de Huib Schippers? Sobre constructivisme i ‘world music’

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s