L’objectiu de l’educació: les 3 antinòmies de Bruner (3/3)

Font: https://www.psyciencia.com/jerome-s-bruner-uno-los-psicologos-mas-importantes-nuestra-muere-los-100-anos/

En el capítol ”La complejidad de los objetivos educativos” del llibre “La educación, puerta de la cultura”, Bruner fa una interessant reflexió sobre allò que hi ha de rerafons en nosaltres, quan pensem en el que ha de ser el principal objectiu en l’educació. Tots i totes estarem d’acord que l’educació, que és un dret de tot ciutadà, té com a objectiu transmetre a l’alumne o alumna uns coneixements, desenvolupar unes capacitats o competències, així com transmetre uns valors per a una “adequada” socialització en l’entorn.

Ara bé, els nostres valors, el que podem entendre per una bona educació, vénen forjats a través del temps i a còpia de múltiples influències: les nostres experiències viscudes, la nostra ideologia, la nostra posició socioeconòmica dins el nostre entorn, i un llarg etcètera.

Bruner proposa 3 antinòmies o conceptes oposats, que estan a la base del nostre pensament i que configuren la nostra acció pedagògica. És interessant veure en quin extrem d’aquests eixos ens sentim més identificats i en quina mesura. No es tracta doncs de conceptes bons o dolents, correctes o incorrectes, i ens pertocarà a nosaltres decidir si són més aviat excloents o complementaris.

Bona part de les disputes entre els professionals de l’educació radiquen en el posicionament apriorístic, i a vegades rígid, en aquestes antinòmies!   

Reflexionar sobre aquests eixos ens pot ajudar a coneixe’ns millor com a educadors i educadores i, a la vegada, ens pot oferir la possibilitat d’ampliar el nostre marc mental en benefici dels alumnes.

Advertència: aquest post no té per objectiu fer un resum sistemàtic de les idees de Bruner que es troben en aquest capítol, el qual us animo a llegir, si no el de generar una reflexió personal a través de la lectura atenta del text. Per mi ha estat un procés enriquidor, i espero i desitjo que ho pugui ser també per qui el llegeixi. Seran molt benvingudes les aportacions que pugueu fer tots i totes en els comentaris.

Les 3 antinòmies de Bruner

Primera antinòmia

1. El principal objectiu de l’educació és el de permetre que les persones treguin el màxim profit de les seves capacitats i habilitats per tenir èxit a la vida.
2. El principal objectiu de l’educació és el de dotar a la societat dels professionals que aquesta necessita per tal que el sistema funcioni.

En el primer cas, l’èmfasi es posa en l’alumne i la seva voluntat, mentre que en el segon es posa en la cultura i en les necessitats socials i laborals del moment. És possible que els defensors del primer concepte siguin més idealistes mentre que els defensors del segon siguin més pragmàtics, i aquestes consideracions es veuran reflectides en l’acció pedagògica diària.

És possible que els defensors del primer concepte no rebaixin expectatives als alumnes amb majors dificultats o d’entorns més desfavorits, i els esperonin igualment a millorar la seva condició social, cultural i familiar, mentre que els defensors del segon concepte, més pragmàtics, siguin partidaris de dotar als alumnes d’unes bases senzilles, però sòlides, per tal que puguin defensar-se en el món (segurament limitat) al qual tindran accés.

Un altre interessant debat: els estudiants han de poder tenir dret a fer els estudis postobligatoris que vulguin o s’han d’estipular les places en funció de les necessitats socials i de mercat? Segurament uns i altres tindran també, opinions diferents.

Segona antinòmia

1. L’aprenentatge és intrapsíquic, és a dir, és una cosa que passa dins del cap de cadascuna de les persones. El que fa l’escola és donar eines perquè cada individu desenvolupi al màxim possible les seves capacitats. Una dotació innata superior afavoreix un major aprenentatge.
2. L’aprenentatge és interpersonal, és a dir, no el podem separar del seu context cultural (que facilita o dificulta). Un entorn facilitador afavoreix un major aprenentatge.

És probable que els defensors del primer concepte valorin l’esforç individual al marge del context de l’alumne, fomentin la competitivitat i dotin de recursos especials (de reforç o d’ampliació) a aquells qui ho necessiten. Desconèixer o menystenir el context de l’alumne pot comportar una acció pedagògica desajustada, ja que podem no comprendre la resposta d’un l’alumne en un moment determinat, produïda per circumstàncies que se’ns escapen.

Un defensor de l’aprenentatge interpersonal tendirà a tenir una visió més holística de l’alumne, utilitzant dinàmiques col·laboratives, major disposició per al treball en equip i a ser més sensible amb el context sociofamiliar de l’alumne. En alguns casos, tenir excessivament en compte el context de l’alumne també pot resultar perjudicial, en el cas que això rebaixi les expectatives que el professor o professora diposita en l’alumne.

Tercera antinòmia

1. L’experiència humana i el coneixement es produeix en allò que es viu, en l’anècdota, en el fet, en allò “local”, i qualsevol intent de generalitzar sovint obeeix als fins del poder hegemònic (visió postmoderna).
2. El coneixement es busca en l’universal, el general, que expliqui els casos particulars. Ignorar la història universal és negar la pròpia legitimitat d’una cultura general.

Tant és si el professor o professora opta per una classe magistral o per una classe més interactiva, que hi haurà sempre la tendència de partir del general per arribar al particular, o bé de fer-ho a l’inrevés. Per posar un exemple, si volem conèixer com es va produir la transició espanyola, els defensors del primer concepte tendiran a buscar exemples de familiars, exemples en la ciutat o relacionats amb els alumnes o l’escola, per arribar al final a una visió de conjunt, mentre que els defensors del segon concepte tendiran a oferir o a demanar un pla general del fenomen per entrar, posteriorment, en algun detall particular.

Una quarta antinòmia?

Juntament amb les 3 antinòmies anteriors proposades per Bruner, proposem humilment una quarta antinòmia (i segurament en podríem crear d’altres), que creiem que poden donar resposta a la manera de fer que pot tenir un professor o professora, tant en la tria dels continguts, com en l’ús de les metodologies.

1. L’educació ha de dotar a l’alumne amb les millors habilitats per adaptar-se al sistema i treure’n el millor benefici personal i, si és possible, millorar el món que l’envolta.
2. L’educació ha de dotar a l’alumne amb l’esperit crític necessari per poder transformar el sistema per a un benefici global, que revertirà en un benefici individual.

En el rerafons d’aquesta antinòmia hi ha la visió optimista o pessimista de la realitat. Els primers consideren que viuen en el millor dels móns possibles, o bé accepten que no poden canviar-lo, i que han de jugar les cartes intel·ligentment per treure’n el millor profit i, si s’escau, fer aportacions per al benefici de la humanitat. Els segons, consideren que viuen en un món bàsicament injust i que cal millorar. Només des d’aquesta visió crítica i transformadora seran capaços i capaces de sentirse bé, individualment. Dins l’eix d’aquesta antinòmia hi trobem també els optimistes tràgics i els pessimistes esperançats.

Se us acuden altres eixos antinòmics sota els quals bastim les pròpies creences? Compartiu-les 🙂

Font: https://es.pinterest.com/pin/531495193496017156/

 

Veure també…

Com funciona la nostra ment, segons Bruner (Bruner 1/3) 

La pedagogia popular i els 4 models pedagògics, segons Bruner (Bruner 2/3)

 

Bruner, J. (2012). La complejidad de los objetivos educativos. Dins La educación, puerta de la cultura. (p.87-105) Boadilla del Monte, Madrid: Antonio Machado Libros.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s