Art Thinking, un llibre sexi i transformador

Aquest no és un llibre de plàstica ni un llibre de receptes de manualitats. Aquest és un llibre per a tot docent que se sent endormiscat en les seves pràctiques, o simplement busca aire fresc. Un llibre que t’empeny cap a un món possible que sovint, per manca de temps, per mandra o per callositats instal·lades al cervell, deixem de veure. Jo l’he trobat molt interessant. Potser connecta amb la meva manera de ser i amb la meva manera de concebre l’educació. Sigui com sigui, m’he permès de fer-ne un petit resum “a la meva manera”, i que comparteixo aquí amb tot(e)s vosaltres, de manera que us recomano que, si us interessa el tema, no em feu massa cas i us llegiu el llibre:) Val la pena!

D’entrada, el nom m’irritava, no sóc massa fan del màrqueting i menys en educació, i sóc escèptic amb les últimes tendències educatives de noms pomposos que venen a salvar el món. Al final, però, vaig alliberar-me dels prejudicis i em va poder més la curiositat! I ara que l’he llegit puc dir que em sembla un llibre seriós, profund i molt ben fet. Aquest manlleu de l’anglès ‘Art Thinking‘ té, de fet, les seves accepcions en el món del business, és clar, amb una altra significat i connotació (business is business!), però les autores Maria Acaso i Clara Megías li donen, en aquest context, un sentit profund, transformador i progressista.  

Entenem per Art Thinking, com una manera de mirar l’educació general amb ulls d’artista. El món actual s’omple la boca amb la importància de la creativitat, la innovació, la importància del procés, la idea,…i per contra mantenim les matèries artístiques com a simples “maries” que ningú s’atreveix a eliminar però que, en alguns casos, es redueixen a engalanar el centre o a preparar el concert de Nadal (i si el río suena…).

Des d’aquesta nova (o renovada) mirada, es concep i es reclama la figura de l’educador com a intel·lectual, un agent “que desenvolupa una pràctica cultural autònoma de producció de coneixements”.

Avui dia, ja no és matèria de discussió que la lletra amb emoció entra, i no amb sang (la neuroeducació en va plena). Ja Merieu, en el seu “Frankenstein educador” (4a exigència de la revolució copernicana) ens explica que només aprèn aquella persona que decideix voler aprendre.

Però…i com ens ho fem els professors i professores per aconseguir que vulguin aprendre? Doncs a través de la seducció de l’art i de les seves estratègies. L’única capaç (com diu al llibre) de posar l’amígdala “catxonda”!

Així, doncs, no es tracta de fer manualitats o de fer un producte que faci el fet, sinó d’adoptar estratègies reflexives i metodologies del món de l’art per a un treball profund i socialment transformador. I des de qualsevol matèria! L’educació és política i com veureu, si llegiu el llibre, l’estètica també és política.

Però com? 

Els 4 principis de l’Art thinking

Tot i que les autores afirmen que l’Art Thinking no és replicable perquè depèn dels actors, del context, del moment i, per definició, es resisteix a establir una seqüència didàctica, ofereix algunes idees que vindrien ser uns principis generals. El llibre està compost per una gran diversitat de microrelats que van definint, a poc a poc, l’essència de l’Art Thinking.

Esquema sobre els principis de l’Art Thinking que ofereix el llibre
1. Pensament divergent:

Fugir d’allò normal, del mainstream, sorprendre l’alumne, relacionar conceptes aparentment allunyats, no posar-se portes al camp (la vida no són assignatures!) i pensament rizomàtic (terme de Deleuze i Guatari): pensament multiple, sorgiment espontani, sense jerarquies, establint múltiples connexions, eternament al mig, entròpic, més enllà de la mera causa-efecte.

Imatge conceptual del rizoma. Font: https://es.slideshare.net/mvicunaluco/rizoma-15729825

Pensament crític i autoreflexiu davant tot allò que fem (les autores parlen d’honestedat). Fins i tot els materials que utilitzem diuen coses (posem un exemple: si fem una activitat amb material de rebuig, podem parlar del reciclatge o de la contaminació, mentre que si utilitzem fang o plastilina,…de què estem parlant?)

Hem de tenir en compte que no dient res també estem dient coses…Cal escoltar els materials i utilitzar aquells que ens parlen!

Una actitud crítica i transformadora reclama un posicionament polític clar, que pot entrar en conflicte amb l’establishment del centre. Maria Acaso explica algunes de les dificultats que s’ha trobat al llarg de la seva carrera professional a l’hora de fer certes propostes. En aquesta línia parla de la “noluntat” o la voluntat de no voler fer una cosa o de fer-ne directament una altra, o la de practicar la “ignorància activa”. Per contra, es tracta d’oferir un contrarelat socialment transformador.

Seria un contrasentit pretendre transformar la societat i obeir plenament l’establishment!

2. Pedagogia sexi

Pedagogia que busca el plaer de l’alumne, perquè aprendre ha de poder ser plaent. I no es refereix al plaer ràpid i fugaç del consumisme, sinó al plaer que estimula, estranya, interpel·la i qüestiona. No censura la classe magistral però demana diversitat metodològica, justament, per atraure. Pocs són els professors que poden mantenir una aula atrapada en el seu discurs seductor, classe rere classe. La majoria hem de recórrer a múltiples estratègies i metodologies, per començar, per continuar i per acabar cadascuna de les sessions.

3. Educació com a producció cultural

Tant els docents com alumnes som productors culturals! Som artistes! 

Les autores ens mostren una multiplicitat d’exemples: remix d’obres anteriors, projectes multiautor, d’autoria anònima,…com fan avui els artistes. Proposen desenvolupar metodologies democràtiques, que donin veu a l’alumne i que generin propostes d’interès real i amb repercussió a la societat (centrífugues). A tal efecte, caldrà documentar allò que fem (en la línia de la Reggio Emilia) i compartir-ho a les xarxes socials. Podríem dir que és un deure polític com a agents de transformació social que volem ser.

4. Projectes col·laboratius

Les presses i l’haver de complir amb els currículums elaborats als despatxos, fa que cada cop més ens hem centrat amb el resultat del producte i amb el refinament de les tècniques i les seqüències didàctiques. Per a un aprenentatge profund cal calma, lentitud, i complexitat (fer complexes les coses senzilles!). Els projectes col·laboratius i democràtics, volen viure i mastegar cada part del procés. Volen poder anar endavant i enrere. Sabem on som, però no sabem on arribarem. 

Podem ensenyar els continguts de les diferents matèries a través d’un rap, fent una pel·lícula, una coreografia, una intervenció a un espai, una exposició fotogràfica, una obra d’art contemporani, elaborant un manifest o muntant una associació…  

L’Art Thinking advoca, doncs, per a la transformació social a través de les estratègies i les metodologies artístiques. Parafrasejant de nou a Merieu, les autores reclamen més praxis (la pràctica, una acció, en essència reflexiva, irreplicable, i que no té com a altra finalitat que la pròpia continuïtat d’ella mateixa) i menys poiesis (activitat concreta que té un objectiu clar, replicable, i que requereix d’unes habilitats i competències concretes).

El més interessant de tot plegat, però, ho trobareu al llibre, amb un format i una edició molt original i molt sexi, amb una gran quantitat de dibuixos, esquemes, recursos i experiències viscudes, i una extensa bibliografia per qui vulgui continuar estirant alguna arrel del rizoma…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s